Ho sap tothom: els millors cuiners som aquells qui ens ho passem bé cuinant. La meva mare ho va dir un dia... No és ciència certa, però sí que sembla estar d’alguna forma relacionat, allò de gaudir barrejant aliments com si es tractés de pocions màgiques, i tenir “bona mà”, la mà lleugera, un toc d’inspiració que produeix deliciosos menjars. Els dos padrins andorrans de la meva filla, el Néstor i la Trini, és a dir, “el padrí i la iaia” (de petita, quan encara no sabia dir padrí, deia paí, i confesso que més d’una vegada em vaig preguntar si no seria més fàcil dir-los iaio i iaia, per exemple, per unificar la terminologia, però hi van insistir, cadascú per la seva banda, i així va quedar) –en fi, tant el padrí com també la iaia són el rei i la reina incontestables de la cuina, i dels dos estils diferents la neta, és a dir la meva filla, sembla haver heretat el toc de bogeria, de la fantasia, de ganes imparables d’experimentar i de sorprendre que té el padrí. La mà lleugera. I tranquils, que ja arribarem a la novel·la de Frank Garcia Ricart, recentment publicada per l’editorial “Anem” i titulada “Làser”, que de lectures va la cosa com ja heu intuït. Mans a l’obra!
El meu punt és  –sempre he sospitat aquesta expressió de ser un calc desvergonyint del seu equivalent anglès, però també em fa gràcia utilitzar-la– que la primera novel·la de Frank Garcia, originàriament escrita en francès i traduïda al català per la talentosa Dúnia Ambatlle, la meva eterna favorita autora dels textos dels múltiples llibres de fotografia del magnífic Jaume Riba, en fi, que Làser, tan bon punt et poses a llegir, dona precisament aquesta mateixa impressió d’haver estat escrit amb molt de gust, i crec que precisament per això (no tan sols per això, però sí, principalment) també es llegeix amb molt de gust, sobretot a partir del segon o tercer capítol (en total n’hi ha vint-i-set), quan l’anècdota inicial d’un irresponsable xofer novaiorquès, que va ocórrer a la vida real i va donar-li a l’autor la idea per al plantejament de la intriga, ja ha estat explicada, i la fantasia pren el vol lliure. A mesura que passes pàgines, et sents de més a més envoltada per l’univers de l’imaginari, i t’hi acabes enganxant, cosa que té tots els mèrits possibles en el món dels thrillers i mereix la nostra sincera i cordial felicitació. 
Una altra raó per la qual he tingut el caprici d’adobar l’article sobre Làser amb la referència a la cuina i als cuiners és que l’autor –un gastroenteròleg de renom, i per tant, sense ombra de dubte, expert en tot allò referent al benestar dels estómacs– atribueix als seus personatges més estimats un gust refinat per la bona cuina i el bon vi que segurament comparteix amb ells. Des del començament se’ns adverteix que “la Chloé i el Paul són uns enamorats de la gastronomia i sempre estan a l’aguait de viure noves sensacions culinàries” i saben molt de vins (en particular, adoren un exquisit vi de Borgonya que es diu Charmes-Chambertin). Reconec que una que no s’orienta al món d’alta cuina d’entrada s’hi perd un xic, perquè a més d’una intriga trepidant, el llibre és una petita guia dels excel·lents restaurants i hotels parisencs i novaiorquesos d’alta gamma. Així, hi descobrim el Divellec parisenc, on cuina a hores d’ara Mathieu Pascaud, l’antic Hexagone, l’hotel Plaza Athénée de París, l’Eleven Madison de Nova York, elegit el millor restaurant del món, el sumptuós bar de l’Hotel Baccarat... 
Quant a la història en si, no us en faré cap espòiler. Només us adverteixo que a mesura que el llibre progressa, creix la tensió i l’emoció, i un cop passat l’equador de les cent pàgines, és difícil deixar-lo i no us decebrà. Bona lectura.