Elles també reclamen allò que és seu

El cap de setmana passat el futbol femení professional espanyol es va aturar. Una jornada de vaga a la qual donaven suport el 93% de les jugadores per reclamar quelcom tan senzill com allò que els correspon. Perquè ningú demanava condicions estratosfèriques. Les professionals, perquè és el que són, professionals, reclamaven un salari de 16.000 euros bruts anuals a jornada completa i el 75% en el cas de les jugadores que estiguin a temps parcial (12.000 euros), 30 dies naturals de vacances o un protocol d’embaràs, entre altres. En definitiva, com he dit, res extraordinari i menys, si ho comparem amb les milionades que s’embutxaquen els seus col·legues masculins. I la mobilització sembla que ha tingut el seu efecte. Amb una sola jornada de vaga n’hi ha hagut prou perquè la patronal s’adonés que allò no era una broma. Ara hi ha marge de negociació i tot fa preveure que al desembre signaran el conveni col·lectiu. Una vegada més les dones han demostrat valentia i unitat per fer prevaldre els seus drets, per encetar un camí que confio que de mica en mica les posi en igualtat de condicions amb els homes que també es dediquen a remenar la pilota sobre la gespa. Perquè elles també juguen, i molt bé. I l’avenç en la igualtat també ha de venir del món de l’esport. Dignificar l’esport femení vol dir quelcom més que promocionar-lo als mitjans. Les nenes que somien a ser la Messi del futbol femení ho han de fer sabent que podran fer carrera sobre el terreny de joc amb unes condicions laborals dignes, esdevenint professionals de veritat i no només jugant a futbol com a hobby.