Llegim un titular en premsa sobre l’advertència als funcionaris de no fer servir el correu de la feina per a afers personals. Sense entrar al fons de la qüestió, ni tan sols llegir la notícia (d’acord amb els usos actuals d’opinar sense saber de què) em poso a pensar en els cops que m’he fet creditora de reprovació per comportament similar. Penso en aquesta relació líquida, aquesta frontera evanescent entre temps i espais de feina i temps i espais personals. Em pregunto quants treballadors (enviats ara a casa els que s’ho poden permetre, la pandèmia no ha fet més que accentuar la situació) disposen d’eines (portàtils, smartphones) exclusives per treballar. O la vida és més aviat respondre dos correus i quatre whats mentre encarregues una pizza de pepperoni amb molta pinya? Qui no ha de superar vespres estràbics, amb la mà dreta sobre el ratolí mentre l’esquerra empunya la forquilla i salmodies àngelmeucarndelamevacarnsangdelamevasangmenja’td’unapunyeteravegadalaverdura?
Tot plegat no és més que la pell d’un meló molt difícil d’obrir: quins horaris vivim? Quines relacions hem de tenir amb la feina? Vivim per treballar o treballem per viure? Ha de prevaldre el model de la presencialitis? Per què encara hi ha qui confon tenir el cul moltes hores en una cadira amb ser productiu? Estem encara a una distància estel·lar del model nòrdic, que considera negatiu fer en vuit hores allò que es podria fer en sis. O serà, senyors, l’al·legat d’una gandula? Si és així, que és molt probable, i em carden al carrer com correspon, sàpiguen que ha estat un plaer.
