D’entre les moltes bestieses que, ja ho hem assumit, acostumo a proferir en matèria política, no serà aquesta la menor. Però em resulta d’allò més incomprensible que un debat preelectoral, hipotèticament un espai per presentar idees i projectes, s’analitzi en termes de qui guanya o perd, per punts o KO. Tot i així, penso en la cara de Sánchez en el cara a cara i l’imagino, com jo tants cops a les quatre de la matinada, trobant rèpliques boníssimes (per a respostes ràpides, Yolanda, és clar). A jutjar per l’espectacle televisiu, amb Feijóo me n’aniria sens dubte de viños per la rúa Nova (malgrat les imatges de festa al iot en daurades companyies). Per la connexió genètica, deu ser, amb la retranca que compartim els que no se sap mai si pugem o baixem. Figues d’un altre paner és si li confiaria els meus afers per la part que em toca de la cosa pública. El debat −els debats− van exhibint aquesta època de postveritats, xifres trucades, omissions interessades, inexactituds i mentides descarades. I en l’arena política de proximitat? Goso pensar que Andorra es manté encara en la ingenuïtat prèvia al pecat original. Però frontera avall acabem de viure un episodi ben sonat, a compte dels sous de l’equip de govern municipal de la Seu. L’oposició s’hi va abraonar esgrimint dades que no resisteixen una mirada detinguda. Ressaltar uns números, callar-ne d’altres i després fer créixer la bola a través de les xarxes socials, però no voler respondre tampoc les preguntes del mitjans. Aquesta és la manera de fer política estil Trump que tots acaben per assumir? No fan cap favor al ciutadà, ni a l’exercici de la política, ni a la democràcia madura.
