Elogi del parlar de vós

Contrastant opinions amb un amic amb qui coincidim en moltes qüestions de fons referides a la llengua, vam arribar a la conclusió que el parlar de vós, com els pronoms febles i altres aspectes del català genuí, se’ns va escapant cada dia més pel forat de l’aigüera.
És una realitat que, a tota l’àrea del català, i amb les excepcions que calgui reconèixer, publicistes, caps de màrqueting i tota la fauna de comunicadors in the latest fashion, sovint amb un nivell d’anglès de punxadiscos i amb escassos coneixements de català, tallen el bacallà lingüístic de tota mena de missatges. I així ens imposen, a més de la provinciana sobredosi d’anglicismes (que arriba al paroxisme a les nostres estacions d’esquí), una dicotomia entre un banal tuteig engaltat a tort i a dret envers propis i estranys i un pompós tractament de vostè que a l’àrea catalana fa poques dècades només tenia el camp adobat entre alguns membres de les classes socials altes, sempre adscrites a la més refinada cursileria.
El fet és que les modes s’han pervertit de tal manera que a la primera de canvi es tracta el proïsme de tu, com si el publicista, el marquetinguista, el president del consell d’administració de l’empresa publicitada, el conseller delegat del banc i el ciutadà destinatari del missatge fossin amics d’infantesa, compartissin taula sovint al fast&food de la cantonada o anessin de copes cada dia al mateix bar lounge. Un tractament de tu universal, doncs, allà on toca i allà on no toca, en aquest darrer casen tribut al Mal Gust i a la vulgaritat propis d’aquells a qui el doctor Hannibal Lecter clavaria gustosament queixalada i encara xarruparia.
A l’altre extrem, trobem la dictadura del vostè, tossudament catapultada a Catalunya per un model potent i convincent com ho fou durant vint-i-tres anys Jordi Pujol, posa entre l’emissor i el destinatari una barrera infranquejable, a més de provocar ambigüitats de concordança, lògiques en una estructura importada d’una altra llengua.
Entre els dos extrems, el parlar de vós se’ns va rovellant, cada vegada és més percebut com una antigalla del parlar dels padrins i cada vegada més corre el perill d’esdevenir definitivament una relíquia fossilitzada en els tractats d’història de la llengua. Per això cal fer-ne l’elogi i reclamar-ne l’ús, no pas en detriment del tu i del vostè, sinó com una tercera forma de relació a mig camí entre les altres, apropiada sobretot en els àmbits administratiu i de la comunicació.
Diu Joan Coromines: “Vós, en concurrència amb tu i amb vostè, és més respectuós que aquell i menys cerimoniós que vostè. De cap manera no s’ha de proscriure vostè, ni hi ha cap filòleg que l’hagi condemnat, encara que hàgim sentit alguns catalans que usaven vós quan corresponia dir vostè, creient que és més català. L’ús de vostè és tan bo com el dels altres dos, i no menys bons són vós i tu.”