Ja hi tornem a ser. I sembla que era ahir quan desitjàvem bones vacances a alumnes i companys de feina. Alguns se n’alegraran, seguríssim, aquells que diuen que mestres i professors tenim moltes, massa vacances i que ja era hora que tornéssim a la feina. Però com jo sempre dic, qui et privava de ser professor? Doncs au, polèmica servida, anem per feina. Al calendari torna el mes de setembre, carregat d’oportunitats, novetats, alegries, disgustos... Bé, com cada setembre. Al món no ha canviat gaire cosa, però segueix la guerra a Ucraïna, que no tanca per vacances, segueix la carrera a la Casa Blanca, sense en Biden, això sí, i amb intents successius de magnicidi fallits, Israel segueix maltractant Gaza, França, bressol de la democràcia europea, sembla haver-la aparcat amb la decisió de Macron de donar suport a un govern de dretes amb el suport de l’extrema dreta, obviant els resultats de les legislatives, Veneçuela segueix sense esclarir què diuen les actes dels col·legis electorals... El que us deia, tot en ordre. 

Però una notícia ben fresca ha captat la meva atenció i el meu interès: la proliferació de viatges privats a l’espai. Fa pocs anys, semblava més propi de la ciència-ficció, però sembla que ja són aquí, i per quedar-se. El juny del 2023 vam assistir al primer vol comercial a l’espai realitzat per Virgin Galactic, que accelerava la carrera espacial de milionaris amb molta capacitat financera. Si bé els tripulants d’aquella primera missió privada eren oficials, pilots i enginyers de la força aèria italiana, i els objectius eren bàsicament de recerca científica, no deixava de ser una primera aventura espacial sense la firma de la NASA, de la seva homòloga europea ESA ni de cap agència espacial estatal amb cara i ulls com la hindú, que Déu n’hi do com hi va. Virgin Galactic anunciava a futurs candidats que caldria abonar 450.000 dòlars per anar a l’espai. Tot just fa uns dies, veiem en directe com el multimilionari Jared Isaacman feia una breu passejada extra vehicular, amb els característics gestos espasmòdics, amb el planeta blau de fons. L’aventura la signava SpaceX, la companyia del també multimilionari americà i ara enemic circumstancial de Nicolás Maduro, Elon Musk, propietari també de la famosa constel·lació de satèl·lits Starlink, que de tant en tant podem observar com creua el cel nocturn de manera, cal dir-ho, espectacular. 

I tot això venia per un comentari populista, demagògic i recurrent d’un paio que sortia en un programa que deia que amb el que costava el caprici d’un milionari d’anar a l’espai i veure la Terra rodona, es podria fer subsistir molts éssers humans que passen gana. Jo penso que el nivell dels capricis de la gent va en relació amb el nivell social i al poder adquisitiu que tens. Com més diners tens, més gran és el teu caprici. Si jo fos multimilionari, segurament també em pagaria un bitllet d’anada i tornada als límits de l’exosfera o més enllà fins i tot. Però, coneixent-me, també ajudaria amb els meus diners a gent necessitada tot el que pogués. Però no per ric em sentiria culpable de ser-ho i deixaria de tenir somnis i realitzar-los. Cada cop m’agrada menys la hipocresia. I si fos el cas, a qui convidaria a acompanyar-me en la meva aventura espacial, si ell mateix no s’ho pot permetre, seria a algun terraplanista perquè deixés de fer el ridícul amb explicacions conspiranoiques sobre el nostre món. Però sobre aquests individus, ja dedicaré algun escrit més endavant. Que tingueu un bon dia, terrícoles.