Els accents de la pandèmia i postpandèmia

La pandèmia del coronavirus i les seves conseqüències han posat en evidència alguns aspectes de la nostra vida quotidiana que s’han de reforçar tant a nivell públic com privat. El d’una major inversió en polítiques de salut ja s’ha assenyalat en nombroses ocasions, però n’hi ha d’altres que també són ineludibles. Em refereixo a la inversió en tecnologies de la comunicació per a infants i joves. Encara ahir per les xarxes una mare demanava si li venien una tauleta perquè el seu fill pogués seguir la formació a distància, ja que al ministeri d’Educació li havien dit que no en tenien més. I això que a Andorra la cosa està prou bé, però és un dels accents que s’hi han de posar, acompanyat d’un ús responsable que hem d’educar, però que resulta imprescindible per poder progressar en igualtat d’oportunitats. Un altre d’aquests accents és facilitar als treballadors les eines adequades per poder fer teletreball, unes eines que passen no només per qüestions de tipus tècnic i tecnològic, sinó per altres mesures complementàries que tenen a veure amb espais i ambients. En això crec que tant empleats com patrons públics i privats també ens hi hem de formar perquè els criteris de justícia i de responsabilitat personal i corporativa siguin compartits de manera corresponsable. Un altre dels accents que clama al cel és que tothom ha de tenir garantit poder-se portar un mos de pa a la boca, és a dir, tenir el mínim necessari per viure sense haver de suplicar-ho. I ja sé que té a veure amb les desigualtats i que alguns creuen que això va en contra de les societats ultraliberals que hem anat construint, però m’és igual perquè penso: i si fos jo? Doncs no m’agradaria.