La Trobada amb els Acordionistes del Pirineu acaba de complir la cinquantena edició. Aviat és dit! Cinquanta anys d’un dels festivals de música popular i tradicional més antics i amb més prestigi de Catalunya. Tot va començar l’any 1976 amb una trobada a Arsèguel d’una quinzena d’acordionistes històrics del Pirineu que, llevat d’un –Ricard Muntané, el Fiter de Canelles–, ja havien deixat de tocar en públic. L’impulsor d’aquella trobada va ser Artur Blasco, l’home que havia començat una recerca rigorosa per trobar aquells vells intèrprets, als quals va convèncer perquè tornessin a agafar el seu acordió diatònic i en traguessin novament les antigues melodies que havien après d’oïda i que havien fet ballar tantes i tantes parelles a les places dels pobles.
Mig segle després, Artur Blasco continua estant al capdavant de l’organització de la Trobada. A punt de fer noranta-dos anys, manté la mateixa il·lusió i capacitat de treball que el primer dia. La seva passió per l’acordió diatònic roman inalterable. La seva fidelitat a la cultura pirinenca –i a la Voll-damm, que hi va associada– és indestructible. En tots aquests anys, la seva manera de treballar tampoc no ha canviat gaire. Així per exemple, porta sempre al seu sarró un feix de fitxes de cartolina, una per a cadascun dels músics i grups que han tocat a la Trobada. És una de les seves principals eines de consulta. L’altra és l’agenda particular, un calendari de paret que també porta sempre al damunt i en el qual anota amb llapis les cites que programa. Gairebé podríem dir que és un museu vivent.
Al llarg de la seva història, la Trobada ha anat canviant i creixent. Aquells antics acordionistes del Pirineu que havien donat nom al festival es van anar morint fins que no en va quedar cap. Gradualment, l’Artur hi va anar portant acordionistes procedents d’altres indrets, tot iniciant així la internacionalització de la Trobada. Cada any hi actuen músics d’una dotzena de països. Un altre dels canvis substancials va ser l’envelat en un prat vora l’església en substitució de la plaça, on ja resultava impossible encabir tota la gent que feia cap a Arsèguel atreta per la màgia de l’acordió, amb la serralada del Cadí com a impressionant teló de fons. D’altra banda, va arribar el moment que la Trobada va tenir necessitat de créixer més enllà d’Arsèguel, i ho va fer cap a la Seu, cap a Puigcerdà, cap a Castellbò... D’una nit de concert s’ha passat a sis dies amb un total de tretze concerts.
Amb els anys, s’acabaria produint un fenomen extraordinari: una nova generació d’acordionistes pirinencs naixia dels cursos endegats pel mateix Blasco a Arsèguel i continuada després amb l’Escola Folk del Pirineu, liderada per Isidre Tito Peláez. Vet aquí que, des de fa uns anys, als escenaris de la Trobada coincideixen els mestres acordionistes de Sibèria, Bulgària, Itàlia, Quebec, Colòmbia... amb músics d’aquí com ara Cati Plana, Liv Hallum, Erika Weigand, Josep Pepón Vilarrubla, Agustí Busquets, Elies Fernández, Elies Porter, Ivan Garriga, Ivan Caro... S’ha produït, per tant, un enorme salt generacional: després dels acordionistes històrics a què ens hem referit al principi de l’article, el Pirineu va deixar passar dues generacions pràcticament sense acordionistes, fins a recuperar-los amb els joves que avui toquen l’instrument com a autèntics virtuosos. Vegeu, si no, l’exemple familiar del popular acordionista d’Organyà Jordi Rojals, que és besnet, ni més ni menys, que de Ricard Muntané, el Fiter de Canelles, l’únic acordionista que es mantenia actiu al Pirineu quan, un bon dia de principis dels anys setanta del segle passat, Artur Blasco el va escoltar tocar a la terrassa de l’hotel Mundial de la Seu d’Urgell. Era el principi d’una llarga història.
