I torna el Dia internacional per l’eliminació de la violència contra les dones. I tornem a donar xifres de víctimes, i de denúncies, però no noticiem actes que anem deixant passar i també s’haurien d’eliminar. Aquesta setmana he presenciat dos judicis, un per maltractament en l’àmbit domèstic i l’altre per abús sexual. En el primer, amb el relat de la víctima, es va descobrir una vida de més de 30 anys de matrimoni amb maltractaments, que va culminar en un moment en què la dona va arribar a témer per la seva vida, per ofec, quan l’home li va prémer un coixí a la cara. Ell va reconèixer haver-ho fet, per fer-la callar. Sé que la funció dels advocats ha de ser rebaixar la pena el màxim possible als seus clients, però si un home reconeix que ha posat un coixí a la cara de la seva dona no hauria de ser absolt, no hauria de quedar impune. Potser es pot negociar una rebaixa d’una pena, però no se’n pot demanar l’absolució. L’altre cas era d’un presumpte abús sexual. La víctima era una dona amb discapacitat mental, i va relatar que es va negar diverses vegades a tenir relacions sexuals, manifestant que l’acusat li abaixava les calcetes i ella se les tornava a apujar. Finalment, es va girar d’esquena i es va consumar l’acte sexual. La defensa de l’acusat, doncs, va dir que la postura d’ella no era per negar-s’hi. Però recordant el cas de La Manada, el mateix advocat va dir que la víctima havia tornat a sortir de festa, com un argument en favor seu, i com si la víctima no tingués dret a refer la vida. En la tasca de la defensa dels advocats també s’ha de tenir cura de certs detalls si realment volem lluitar contra aquesta xacra.