Els pariatges d’Andorra van significar un alleujament dels abusos senyorials patits pels andorrans durant bona part del segle XIII, a diferència del segle anterior, on els caps de casa de les valls havien aconseguit tenir un estatut pactista amb el bisbe, cristal·litzat en dues concòrdies.

La mort del comte Ermengol VIII l’any 1209, últim del primer llinatge comtal d’Urgell, i l’aliança entre Foix i Castellbò alteraren profundament els equilibris polítics del comtat.
El naixement de l’hereva, Aurembiaix, no garantia la continuïtat dinàstica: les lluites dels magnats i la creixent intervenció reial dissolgueren l’ordre anterior. Davant les pretensions dels Cabrera sobre el tron comtal urgellenc, el rei Pere el Catòlic va assumir la regència, encetant la ingerència de la monarquia en la política urgellenca. Amb la mort d’Ermessenda de Castellbò, el 1230, el nord del comtat va restar sota l’òrbita dels Foix, mentre la Corona consolidava la seva supremacia amb Jaume I i el Tractat de Corbeil del 1258. Tanmateix, l’Església d’Urgell va resistir l’expansió dels Foix.

Aquests comtes heretaren l’antiga conflictivitat dels Castellbò amb el bisbat, agreujada per la protecció que oferien als càtars. Durant el segle XIII, els enfrontaments augmentaren i deterioraren les relacions amb els andorrans, fins aleshores basades en el pactisme. La Seu d’Urgell va esdevenir escenari d’aquests conflictes, atacada diverses vegades per les forces comtals. Els súbdits andorrans del bisbe, víctimes col·laterals, veieren empitjorar les seves condicions jurídiques i fiscals.

En aquest context, les arbitrarietats sobre els habitants d’Andorra foren constants. Arnau de Castellbò els imposà un càstig de cinquanta mil sous pel suport donat al bisbe abans del 1126. Ermessenda i Roger Bernat II de Foix mantingueren les talles abusives, mentre els bisbes, emparats en la Reforma Gregoriana, incrementaven pensions i delmes. La construcció de la fortalesa de la Bastida de Ponts per Roger Bernat II a les portes d’Andorra va servir per controlar els accessos i el comerç, esdevenint una amenaça permanent.

La presència d’exèrcits i la pressió senyorial agreujaren la dependència andorrana. El rei Pere el Gran va obligar els andorrans a proveir el seu exèrcit durant el setge de Castellciutat el 1278, sota amenaça de represàlies. Les imposicions feudals es formalitzaren amb homenatges i juraments de fidelitat des del 1198, culminant amb la pèrdua del mer i mixt imperi, així com dels drets jurisdiccionals a favor de Roger Bernat III de Foix, el 1275. El comte assumia el control judicial i fiscal, eximint-los a canvi del pagament de la cugucia.

Pere el Gran va convocar a Lleida el bisbe Pere d’Urtx i Roger Bernat III per posar fi al conflicte. El 8 de setembre de 1278 signaren l’acord que va marcar un punt d’inflexió: establia un domini compartit sobre les Valls, amb una quèstia anual alterna entre bisbe i comte, batlles amb jurisdicció civil i criminal conjunta, i un repartiment equitatiu d’obligacions militars. Tot i els avantatges materials del comte, aquest restava feudatari del bisbe, que mantenia una primacia simbòlica.

Deu anys més tard, el 1288, un nou pacte va ordenar l’enderroc del castell de Sant Vicenç d’Enclar, prohibint construir noves fortificacions sense consentiment mutu. També es va regular el nomenament de notaris i la distribució dels delmes.

Els pariatges d’Andorra establiren el marc jurídic fonamental del senyoriu compartit entre el bisbe d’Urgell i el comte de Foix, definint les valls andorranes com una entitat política diferenciada d’altres territoris veïns. Van simbolitzar la fi dels llargs conflictes entre els dos senyors. Aquests històrics documents no van significar tornar a l’estatus pactista que els caps andorrans havien preservat durant el segle anterior, abans dels abusos feudals; tanmateix, van significar l’embrió de la nostra sobirania actual.