El primer sistema conegut de tributació té uns cinc mil anys d’història i va començar a l’antic Egipte, a la primera dinastia de l’Antic imperi. Fins i tot la Bíblia ja parla d’impostos al Gènesi: “Al moment de la collita, en donareu una cinquena part al faraó”. I entre els impostos més antics trobem el delme, del llatí decimum (desena part), un impost del deu per cent sobre els productes de la terra, destinat a assegurar el manteniment del clericat i dels edificis religiosos que a Andorra va estar vigent des de temps carolingis fins a finals del segle XIX.
Però val a dir que no sempre els andorrans van estar d’acord amb aquest impost, sobretot en aquelles èpoques de vaques magres, on amb prou feines es podia subsistir. Fins al 1835 els delmes es pagaven en espècie. Set anys més tard el Consell General n’acorda la supressió, creant un impost en metàl•lic de 1.860 lliures per indemnitzar el bisbe (1.140 lliures) i els sis rectors (720), abolició que el bisbe Simó de Guardiola, exiliat a Montpeller per la guerra carlina, no acceptarà, però sí que estarà d’acord amb la substitució del delme en espècie pel delme en metàl•lic amb l’import proposat pel Consell.
L’acord va durar poc i les protestes dels andorrans van anar en augment fins al punt d’haver d’enviar el bisbe un provisor, Agustí Codina, per destituir el Consell si s’abolia el delme. Els andorrans comencen aleshores una comunicació llarga i feixuga amb la Santa Seu, veient que se’ls negava els sagraments als caps de casa que no pagaven el delme. L’any 1875 el Consell comunica als capellans que si neguen els auxilis espirituals no tindran dret a cobrar. El governador eclesiàstic Agustí Brescó protesta fermament i el Consell emet una ordre d’expulsió contra ell. Gràcies a la mediació del veguer francès torna la calma, però el Consell escriu a Pius IX, el papa amb el pontificat més llarg de la història, una súplica perquè doni l’aprovació a l’Acord del 1842, que prohibeix a la Mitra prendre mesures extremes contra els andorrans, que havien presentat el seu país al Papa dient que “no habrá otro tan pequeño, pero más grande en miseria y catolicismo”. 
La resposta triga un any i proposa crear una comissió mixta Església d’Urgell–Consell General que s’haurà de reunir a la Nunciatura Apostòlica de Madrid, però ni així les negociacions arriben a bon port. Aleshores el Capítol d’Urgell intenta arribar a acords amb els comuns. Tanmateix, no serà fins al 1903, amb Joan Laguarda com a copríncep episcopal, que arribarà la solució definitiva, amb la supressió del delme i substituint-lo pel pagament d’una quantitat fixa a l’Església.
No hi ha res com la perseverança andorrana! Potser per això l’escriptor satíric escocès de l’època victoriana Thomas Carlyle va dir que “si se sembra la llavor amb fe i es cuida amb perseverança, només serà qüestió de temps recollir-ne els fruits”.