Els andosins i la connexió africana

En un recent article publicat en els Papers de Recerca Històrica, número 10, l’historiador Carles Gascón conclou en l’absència de relació entre la tribu dels andosins i el nom d’Andorra. En essència, comença la seva reflexió a partir dels mateixos arguments establerts de manera més formal en un article publicat l’any 2009 per un grup d’altres investigadors sobre els andosins i la Segona Guerra Púnica en el número 6 de la mateixa revista. Podem dir, doncs, que existeix certa coincidència entre estudiosos d’aquesta matèria.
L’aspecte que m’interessaria comentar d’aquest afer, però, és el context en què apareix el nom de tribu dels andosins. Va ser quan l’historiador grec Polibi –qui, per cert, no sembla haver posat mai les sandàlies a la península Ibèrica– va escriure el relat de l’avanç de l’exèrcit cartaginès d’Anníbal des de les seves bases de la península cap a Itàlia i la confrontació amb el seu enemic romà al llarg de la Segona Guerra Púnica.
En la seva narració, les serralades tant del Pirineu com dels Alps apareixen com a obstacles contra la progressió cartaginesa. Nogensmenys, el pas d’un nombre important de persones per un port que potser era a la Cerdanya o potser un xic més cap a l’est, sens dubte devia tenir repercussions sobre la població de les Valls a finals del segle tercer abans de la nostra era.
Si bé aquest podia haver estat el primer contacte a gran escala entre la població local i gent oriünda del nord d’Àfrica, sens dubte no va ser l’últim. Ja en època romana, les excavacions del fòrum romà de Llívia han proporcionat ceràmica africana a partir del segle segon de la nostra era, així com pel cap baix un fragment de granit de la zona d’Assuan a Egipte, segons indiquen Guàrdia, Carreras i de Soto en un article titulat Circuits comercials de la Iulia Lybica. Tot sembla indicar, doncs, que la integració de les nostres contrades dins l’imperi romà va ser l’ocasió perquè s’estableixin algunes connexions de comerç de banda i d’altra del Mediterrani.
També a Llívia s’han trobat les restes d’un macaco, enterrat curosament entre finals del segle cinquè i la primera meitat del segle sisè. L’espècie corresponent, Macacus sylvanus –també coneguda com a mico de Gibraltar– és clarament originària del nord d’Àfrica. Què hi feia, a la Cerdanya? No ho sabem del cert, però la presència de peces metàl·liques com una sivella de cinturó d’estil germànic fan pensar que es podria tractar d’una mascota militar, segons els seus descobridors. I qui devien ser aquests soldats? Clarament, no formaven part dels exèrcits musulmans que tan sols arribarien al Pirineu un segle i mig més tard. Una possible hipòtesi seria que formaven part de les forces visigòtiques que defensaven el Pirineu contra l’avanç franc. No es pot descartar la continuació de les relacions comercials transmediterrànies en aquesta època, especialment a través del port de Barcelona.
En aquest context, què podem pensar de la trobada –documentada en aquestes pàgines– d’un fragment de pedra que porta la inscripció “al-afiya” en lletres àrabs al Puig d’Enclar? No crec que ens en puguem estranyar gaire. Quan els contactes entre el nord d’Àfrica i el Pirineu han estat constants al llarg del mil·lenni precedent, tan sols és d’esperar una continuïtat de les relacions, si més no comercials. D’altra banda, allà on existeixen xarxes comercials també es produeixen intercanvis de població, d’idees i de cultura, com va ser al llarg de la Ruta de la Seda entre Àsia i Europa. Així, fins i tot abans de la invasió musulmana de la península, no descartaria la presència de petites comunitats de persones amb orígens nord-africans establertes fins i tot al Pirineu. Per què no a Andorra?
Allò que sí documenta aquesta troballa és la connexió amb els nouvinguts de parlar àrab, i no berber o altres llengües natives de la costa nord-africana, i que escrivien emprant aquest alfabet. Aquesta connexió, encara que tènue, entre Andorra i al-Àndalus no deixa d’obrir moltes perspectives històriques del tot fascinants.