Els arxivers, arxivats?

La figura de l’arxiver és tan antiga com l’aparició dels primers documents escrits en papir, en tauleta de cera o en pergamí. El mot arxiu prové del llatí archivum (“registres escrits”). L’arxiver és el responsable d’un arxiu.
Durant l’època medieval i moderna l’arxiu es considera una propietat particular, de secretisme, que fa els arxius impenetrables i inaccessibles, fet que implica un important control de la informació. En un primer moment, els arxivers es caracteritzaven per la seva opacitat i com a custodis i servidors de documents secrets. Només es passaven la informació quan els era requerit per instàncies superiors. No és d’estranyar que l’Arxiu del Vaticà s’anomeni l’Arxiu Secret del Vaticà. Era impensable que els arxius estiguessin oberts als ciutadans.
A Andorra des de ben antic s’han generat documents, ja sigui des del Consell de la Terra o Consell General, els Comuns, els Quarts, el Tribunal de Corts, pels notaris, pels mossens de les parròquies i des de les cases particulars. La documentació no es conservava ni s’endreçava com calia i molts documents fins i tot van anar a parar al foc. La figura de l’arxiver no existia. Moltes cases particulars encara consideren el seu arxiu de poc interès per a la resta de la societat i el desenvolupament d’estudis històrics. 
El romanticisme i les llibertats socials del segle XIX converteixen els arxius en centres per a la investigació històrica i el vessant historicocultural de l’arxiu va adquirint més importància, en detriment de la jurídica-administrativa, fet que causa la ruptura entre els arxius administratius i els arxius històrics.
Les funcions dels arxius i dels arxivers també han anat variant i evolucionant al llarg dels temps i avui, entre altres competències, gestionen tot el cicle vital dels documents, des de la seva creació fins a la seva conservació definitiva, assegurant-ne les transferències, dissenyen els mecanismes i procediments propis de tot sistema de gestió documental  i conserven i avaluen i seleccionen els documents que han de ser conservats o eliminats (expurgats), i sobretot, faciliten l’accés a la documentació a la ciutadania en funció de les seves necessitats, sempre preservant la protecció de les dades personals i la honorabilitat de les persones i de les seves famílies, com un servei públic més.
Avui els suports documentals han canviat. Es vol eliminar la documentació en paper i entrem en el moment de l’Administració electrònica i digital. Jo em pregunto, es podrà garantir la conservació dels documents i de la informació? Es conservarà el procés de gestió documental? És necessària la participació dels arxivers dins d’aquesta nova concepció de la gestió documental? Seran necessaris en el futur?
El lema dels arxivers és Sic vos non vobis. Són uns versos del poeta llatí Virgili que simbolitzen la voluntat de servei dels arxius: l’arxiver no treballa per ell mateix, sinó pels altres i en benefici de la societat. Espero que en el futur això encara pugui ser així.