Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de ASoriano

Amparo Soriano

Professora Historiadora

 

 

Els Borbons i Andorra




Fa un segle Joaquim Miret i Sans, doctor en Dret, historiador, descobridor del text català més antic (Homilies d’Organyà) i cofundador de l’Institut d’Estudis Catalans, es plantejava la necessitat de l’annexió del Principat d’Andorra a la corona espanyola. Com ell, ho havien fet abans Felip V, el primer Borbó, Carles III, Carles IV... 
Les circumstàncies, però, i per què no dir fins i tot l’atzar, han fet que el coprincipat hagi arribat als nostres dies i estigui reconegut a nivell mundial com un Estat de fet i de dret.
Felip V, en arribar a Espanya, aplica els Decrets de Nova Planta, que feien prevaler la voluntat reial per dret diví sobre qualsevol altre organisme de govern. Els estats de la Corona d’Aragó s’aixequen en armes, proclamen com a nou rei Carles d’Àustria i s’inicia la Guerra de Successió. El bisbe marxa de la Seu i els canonges elegeixen un veguer austriacista. Andorra jura fidelitat a l’arxiduc Carles, però això dificulta les relacions amb França, a qui no agrada que els andorrans no vulguin al Borbó. Felip V guanya el tron d’Espanya i aplica el decret. Els andorrans, veient perillar la seva independència, envien el síndic cap a Espanya amb 600 formatges per guanyar-se el favor de Felip V.
Aquest reclama un informe sobre la situació i el nou bisbe li contesta proposant que en lloc d’integrar a Andorra en el Decret, ell mateix s’encarregarà de mantenir a ratlla els andorrans, controlant de pas el contraban i els fraus... i a canvi ell continuarà sent copríncep de les Valls.
També Carles III i Carles IV exigeixen aclariments sobre la situació juridicopolítica del Principat. Carles IV va adreçar una petició al bisbe Boltas per tal que demostrés amb documents històrics fonamentats el títol de Príncep sobirà de la Vall d’Andorra que deia ostentar.
El 1820 apareix un decidit Antonio Valls, “capitán de infantería condecorado con la cruz del Primer Ejército”, que alerta Ferran VII de la imperiosa necessitat de restituir a la monarquia una part de la península, els habitants de la qual es neguen a considerar-se espanyols: els desertors, els contrabandistes, els assassins i fins i tot els criminals de lesa majestat troben aixopluc en aquelles valls andorranes.
Però tornem al senyor Miret. Ell no pretenia l’annexió tan a la valenta com l’agosarat Valls, no volia posar en un compromís el bisbe d’Urgell demanant-li explicacions sobre el seu dret a utilitzar el títol de Príncep Sobirà d’Andorra. Vet aquí la solució que proposava a Alfons XIII: Espanya cal que negociï amb França i amb el Consell General per tal d’obtenir de la primera l’abdicació absoluta dels seus drets sobre aquesta regió catalana a canvi de compensacions equitatives i del Consell General l’aquiescència a la incorporació d’Andorra a Espanya dintre d’un “règim autonòmic”. Pel que fa al bisbe, seria suficient aplicar-li el principi d’expropiació forçosa en qualitat de súbdit espanyol i indemnitzar-lo degudament, capitalitzant els tributs i delmes que percebia dels andorrans. De tot això podria encarregar-se’n la Mancomunitat per delegació de l’Estat Espanyol. 
Ai, segur que se m’ha oblidat algun rei! Segur!

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic