Els buròcrates uniformistes de Brussel·les…

Amb aquestes paraules acabava un article que vaig publicar al BonDia fa uns mesos. Ara les he fet servir d’encapçalament d’aquest, entre altres raons després de veure que (un cop més) sembla que a Andorra hi ha dos realitats: la del Diari d’Andorra i la d’El Periòdic d’Andorra. Només cal posar una al costat de l’altra les dues portades de dimarts passat, 25 d’octubre del 2016.

Pels uns la UE (jo en segueixo dient –encara més– LA UNIÓ D’ESTATS EGOISTES) no acceptarà el conveni duaner del 1990. Pels altres hi ha bones perspectives, però amb acords de transitorietat…

He de precisar que se’n pot seguir dient la UNIÓ EUROPEA D’ESTATS EGOISTES ara que ja no seran 28, sinó 27. Quan li hagin fet el vestit a la mida que vulguin els anglesos al Regne Unit, potser es recordaran dels petits estats com Andorra, que ja érem abans d’ells en aquesta maltractada Europa. Maltractada pels mateixos que donen lliçons de drets humans

 Ara resulta, segons es veu que ha dit el senyor Thomas Mayr-Harting, que Andorra haurà d’acceptar tard o d’hora totes les quatre normes bàsiques de la UE; entre d’altres, la llibertat de circulació i de residència (que ells neguen als de fora de la UE).

¿Algú els ha explicat als buròcrates europeus que Andorra ha multiplicat per DEU la seva població en 60 anys, o per VUIT el cens electoral en molt menys de temps? ¿Volen que tothom pugui venir a Andorra i quedar-s’hi? ¿Ells, que no accepten quasi cap refugiat polític a la seva sacrosanta Europa?

¿Algú s’ha preocupat de fer-los veure quina és la incidència real de la menuda Andorra en el tauler mundial del comerç, dels sistemes bancaris, dels veritables paradisos fiscals?

Ara resulta que no poden fer acords indefinits i volen posar terminis a les seves decisions. Però resulta que els terminis són una trampa mortal per als qui no podem decidir gran cosa. Si es firmés un acord d’associació amb la UE que posés un punt final amb un termini (normalment de dos anys i màxim de set) a allò que es va negociar molt bé amb el Mercat Comú l’any 1989 i es va firmar el 1990, no hi ha cap adoració per l’actual Europa que ho justifi­qués, i s’estaria fent un mal servei al país, un altre. Una idolatrada Europa econòmica (només) que no té cap inconvenient a fer president el millor primer ministre que ha tingut mai Luxemburg i que va omplir el seu país, durant vint anys, de totes les empreses mundials que volen pagar el mínim, o res, a casa seva.

Les contrapartides tan anunciades haurien de ser l’accés al mercat únic europeu i la possibilitat d’accés laboral a tot Europa. De moment el que tenim és una veritable invasió de professionals liberals. Sobretot d’Espanya, sense que es pugui apreciar una reciprocitat real, que en qualsevol cas hauria de ser asimètrica i només ho és a favor dels grans veïns, sobretot els del sud, que tenen moltes maneres de dificultar o impedir allò que a casa nostra facilitem. Per exemple: la primera vegada que la burocràcia andorrana s’ha hagut de trobar amb un silenci administratiu positiu ha estat per a les inversions estrangeres, mai fins ara, per a les dels mateixos andorrans a Andorra, per a ells el silenci administratiu és negatiu… I per a molts, les inversions estrangeres, per ara, s’han limitat a l’obertura de basars xinesos de “tot a cent”. En lloc de confiar en el teixit empresarial andorrà, que coneix el país i prepara el futur dels seus fills, ens refiem d’una suposada inversió estrangera, que és quasi sempre especulativa, quan pot ser-ho.

Quan vam votar que sí a la Constitució, potser ens vam equivocar en el seu contingut, no solament en la qüestió de la doble nacionalitat prohibida, sinó també en quelcom que no hi pot figurar: “El Govern, el Consell General i tots els organismes oficials s’abstindran de tenir contractats, per a temes econòmics i fiscals, ciutadans dels països veïns.” Els suïssos en saben molt més que nosaltres: no lloguen pas francesos o alemanys en excedència funcionarial per demanar-los informes sobre qüestions fiscals o econòmiques. I mira que ells ja en tenen molts de propis…

I encara sort que els nostres coprínceps semblen tenir-ho més clar que d’altres i, en lloc d’insultar-nos, intenten ajudar aquesta terra, com a bons caps d’Estat andorrans que són.