Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de JPeruga

Joan Peruga

Historiador i novel.lista

 

 

Els camins de Kabul

Els camins de Kabul




“Més tard vaig tenir ocasió de conèixer dones afganes, de les que porten xador i de les que no. Però també vaig poder veure nenes, ja que aquella mateixa tardor, el govern de Kabul va obrir la primera escola femenina i va contractar com a mestres unes quantes dones incansables, esposes dels professors del col·legi francès. Per saber com marxa la vida d’un poble, cal dirigir-se als joves. En ells no hi ha res deformat, no hi ha convenció que determini el que diuen ni costum que hagi esmussat la seva sensibilitat, no hi ha dependència ni condicionaments externs que els supeditin i encara exterioritzen amb naturalitat les aptituds i les ganes de viure. Les petites alumnes de Kabul eren criatures talentoses, despertes i receptives, sense res a envejar als nois, belles i amb uns ulls tan radiants que resultava difícil imaginar que aquelles figuretes primes i aquelles carones atentes i delicades quedarien un dia confinades a les ombres darrere dels murs de l’harem, al llòbrec captiveri del xador. 
És possible que a Europa ens hàgim tornat escèptics davant de grans paraules com llibertat, responsabilitat, igualtat de drets i similars. Però n’hi ha prou  amb haver vist de prop la sorda servitud que converteix criatures de Déu en éssers tristos i temorosos perquè un s’alliberi, com d’un mal somni, del sentiment de desànim i torni a recobrar la sensatesa que ens exhorta a creure en les metes senzilles d’una existència humana digna i a comprometre’ns en el seu assoliment”. 
Aquest text bellíssim, tristament actual, el va escriure l’Annemarie Schwarzenbach la tardor de 1939 a la ciutat de Kabul. Sovint torno als relats de la viatgera suïssa. A les descripcions captivadores que et transporten a territoris somiats; a la profunditat de les reflexions que et deixen amb el cor encongit. Era una persona turmentada; “l’àngel devastat” la va descriure Thomas Mann, però d’una lucidesa esfereïdora. En aquests dies foscos, per defensar-me de les notícies incomprensibles i doloroses que ens arriben de la capital afganesa, em refugio a les seves pàgines. Penso en el futur de les nenes afganeses i sento una pena profunda. Intento alliberar-me del sentiment de desànim, com l’Annemarie ens aconsella, però em resulta impossible. Malala Yousafzai feia una crida la setmana passada a la comunitat internacional: “Tindrem temps per debatre què va anar malament a la guerra a l’Afganistan, però en aquest moment crític hem d’escoltar les veus de les dones afganeses. Reclamen protecció, educació, llibertat i el futur que se’ls va prometre. No podem continuar decebent-les. No ens queda temps”.
A Kabul, l’Annemarie i l’Ella Maillart, la seva companya de viatge, es van separar. La primera va marxar en direcció nord, cap a les muntanyes estimades de l’Hindu Kush; l’Ella es va dirigir a l’Índia. Sembla que no va poder resistir veure com la seva amiga tornava a caure en l’addicció a les drogues i en la tendència a l’autodestrucció. Es trobarien uns mesos després a Bombai. Va ser l’últim cop perquè l’Annemarie va morir poc després. 
Quan es dirigia a aquella darrera trobada, l’Annemarie es va aturar a descansar al pas fronterer de Khaybar, a les portes de l’Índia. El funcionaris anglesos de la duana, en trobar-la sola i cansada, li van fer una pregunta amb tota la flegma britànica: “D’on et porten els camins, forastera?” Ella va respondre: “De Pèrsia, del Turquestan, d’Afganistan... d’allà on tots els camins estan oberts i no porten enlloc”.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic