Durant els successius mandats d’Òscar Ribas com a cap de Govern, sempre havia tingut el dubte de si la llibreria que presidia el seu despatx oficial, una típica peça de menjador-sala d’estar estil Mobles La Favorita, el veterà polític lauredià l’havia portada de casa seva, juntament amb els deu volums del Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll que s’hi arrengleraven, amb el seu vermell imperial rivetejat d’or vell.
Quan Marc Forné va substituir Ribas se’m va esvair el dubte. Van proliferar a la premsa les fotos del polític liberal en el seu flamant despatx, i tant el moble llibreria com el diccionari continuaven al seu lloc. Va ser un bon senyal, que no solament proclamava que aquests béns eren de propietat pública, sinó que ens advertia que el nou cap renunciava a decorar el seu despatx amb l’Encyclopaedia Universalis, amb els Aranzadis de legislació i jurisprudència (que tantes vergonyes tapen als mediocres i tant de llustre donen als ineptes) o amb la “Gran enciclopèdia de la cuina universal” en trenta volums, i continuava fent els honors a aquest diccionari que era el màxim exponent de la llengua catalana, parlada, a més d’Andorra, des de Salses fins a Guardamar i des de Fraga fins a Maó, com bé saben des de fa 29 anys els mandataris dels estats membres de l’ONU que van escoltar el discurs d’ingrés del nostre cap de Govern.
Havia vist en directe el moble casolà i el diccionari pancatalà diverses vegades durant els mandats ribesià i fornerià, i en aquest darrer cas, diguem-ho de passada, també vaig tenir un dia el privilegi de fullejar el text del que hauria pogut ser la Llei de matrícula marítima d’un país sense mar tan optimista que potser encara s’hauria vist amb cor de competir amb Libèria.
No vaig trepitjar més el despatx noble del tercer pis del búnquer governamental i vaig veure passar els mandats dels caps subsegüents sense tenir notícia del parador del moble i del diccionari. Fins fa pocs dies, en què, a la impensada, he vist una fotografia del despatx en la qual apareix Xavier Espot al costat de la llibreria de Mobles La Fàbrica amb la presència, entre altres llibres, dels deu volums del diccionari.
M’hi jugaria un peix que aquesta presència simbòlica no es dona pas en els despatxos oficials dels presidents dels països català, valencià i balear que donen nom a aquesta monumental obra lexicogràfica. I és just (i una passada de mà per la cara) que en el d’Andorra hi sigui. L’Alcover-Moll és l’únic diccionari general que, a més de donar entrada a posobra i pessó, inclou el verb apessonar, i l’únic també que recull la locució fer l’andorrà. La defineix així: “Fer el desentès, dissimular.” I, també, la locució “ésser Andorra”: “Ésser un desgavell, una confusió.” Els camins de la llengua són incommensurables.