Cada 8 de setembre, els camins ens tornen a portar a Meritxell. Avui la majoria hi arribem en cotxe, però molts mantenen el costum de pujar-hi a peu des de Canillo, Encamp, Ordino, la Massana, Andorra la Vella o Sant Julià de Lòria. Durant generacions, anar a Meritxell volia dir, gairebé sempre, caminar. I molt. Eren hores de camí, conversa, trobades i, naturalment, també de pregària. Els camins de les parròquies anaven confluint fins al mateix lloc.

A les Bons, l’oratori de la Mare de Déu encara ens recorda aquells pelegrinatges. Els caminants s’hi aturaven, resaven una Salve i continuaven. Des d’allí s’albirava Meritxell per primera vegada. Després d’hores de camí, aquella visió ben segur que era especial. A Meritxell s’hi anava per devoció, per complir una prometença, donar gràcies, demanar protecció o, senzillament, perquè així s’havia fet sempre a casa. Avui arribar-hi és més fàcil, però els antics camins no han quedat buits.

Encara són molts els qui, cada 8 de setembre, es calcen les botes i segueixen el costum dels pares o dels padrins. Uns per fe, d’altres per tradició i molts per una mica de tot. Han canviat els temps, però no necessàriament els motius. Hi ha qui hi puja per anar a missa o encendre un ciri, d’altres per retrobar família i amics, i n’hi ha que no hi faltarien encara que no sabessin ben bé per què. Creients o no, tots hi tenim algun record: fe, tradició, família, país...

El Santuari, en canvi, sí que ha canviat. Els nostres padrins van conèixer el que avui anomenem Santuari vell, amb la talla gòtica de la Mare de Déu, els exvots i les ofrenes. Avui acull una exposició permanent, però aquells exvots no eren peces de museu: algú els hi va deixar per donar gràcies o demanar la intercessió de la Mare de Déu. El Santuari nou també té una sala d’exvots, els murs han canviat, però la tradició continua viva.

La nit del 8 al 9 de setembre del 1972, un incendi va destruir el vell Santuari i, qui sap, potser també la talla romànica. Quatre anys després, el 1976, es beneïa el nou temple de Ricard Bofill. Enguany en celebrem cinquanta anys.

I entre aquell Meritxell i el d’avui hi ha mossèn Ramon Rossell. A punt de fer 87 anys, en fa seixanta que és rector del Santuari. Aviat és dit! Va conèixer el vell Meritxell, va viure l’incendi i la construcció del nou temple i ha vist transformar-se el país des del mateix lloc. Però mossèn Ramon és molt més que un testimoni. Durant seixanta anys ha batejat, casat, acompanyat, acomiadat, escoltat i aconsellat generacions d’andorrans. Ha celebrat misses i rebut pelegrins, ha estat en els moments més importants i també en els més senzills. Explicar els darrers seixanta anys de Meritxell sense mossèn Ramon seria deixar-nos orfes d’una part de la història. Per això és de justícia dir-ho: moltes gràcies, mossèn Ramon, per ser-hi i per estar sempre al nostre costat.

Enguany, a més, el Santuari nou estrena quatre campanes, donades per un mecenes anònim. El ministeri de Cultura n’ha assumit l’adequació del sistema. L’any passat, el Santuari vell ja havia recuperat dues rèpliques de les seves campanes medievals. Les unes ens retornen un so perdut; les altres tot just comencen la seva història.

Uns hi aniran per fe, d’altres per tradició; hi haurà qui baixarà a la platja i pujarà un altre dia. Alguns hi encendran un ciri, d’altres saludaran mossèn Ramon, retrobaran amics o, senzillament, faran allò que han vist fer tota la vida a casa.

Perquè cadascú té el seu Meritxell. Però, per una cosa o per una altra, tots hi acabem tornant. Ens ho van ensenyar els que ens van precedir i ara ens toca a nosaltres ensenyar-ho als que vindran darrere. I en una Andorra que canvia tan de pressa, tornar a Meritxell és tornar a casa, recordar d’on venim i (procurar) no deixar perdre allò que ens ha fet Andorra. Us desitjo un bon Dia de Meritxell!