Com ja m’hi he referit en alguna ocasió, els camins del Senyor són inescrutables, i pel que es veu també ho són –i molt– els sinuosos camins de la política andorrana. L’experiència ens confirma de nou aquesta veritat en els prolegòmens d’una nova campanya electoral. I és que, quan tot apuntava que liberals i socialdemòcrates anirien junts a les circumscripcions parroquials en les pròximes eleccions generals, ara resulta que també s’ha obert la porta perquè SDP es pugui incorporar a aquest pacte, qualificat ja per molts com “antinatura”, perquè l’únic que pretén és guanyar cadires. Algú podria haver pensat que era més fàcil un apropament entre el PS i SPD a causa de les afinitats ideològiques que, es vulgui o no, hi ha entre ells. Però no, sembla que els personalismes ho van impedir, tot i que precisament va ser SDP qui va llançar la idea original de constituir un moviment progressista. Finalment el que ha fructificat és una aliança entre els, en altre temps, liberals-conservadors –transfigurats per art de màgia també en progressistes– i el PS, deixant fora de manera volguda SDP. Pel que es veu, però, encara hi ha temps per incorporar a l’entesa aquesta darrera formació, que ha deixat ben clar, però, que si és així es farà en base a un programa i no per crear tan sols un front anti-DA. Amb tots aquests moviments, no és estrany que més d’un ciutadà ja s’hagi perdut i a hores d’ara no sàpiga a qui votar davant d’aquest espectacle de confusió. Aquesta situació només em suggereix demanar que Déu m’il·lumini per comprendre millor el que està passat, igual que als nostres líders polítics, perquè l’encertin i agafin el millor camí per al país.
