No ens equivoquem, la vall d’Ordino, la més septentrional d’Andorra, sembla que històricament ha tingut més d’un castell, no pas en el sentit estricte del mot, com bé vam comentar en l’article precedent, dedicat a Canillo, bo i esmentant el que escriu el savi ordinenc Albert Pujal en el seu llibre Val de Norra, referit a uns tancats situats al capdamunt de turons que tenien una funció d’alerta més que de defensa militar.
Abans de tot, convé que veiem una mica com era aquesta vall en època medieval, podem començar l’any 904, amb la venda d’una terra (parcel·lada de poc) situada en un camp emplaçat damunt d’una font. El document de la transacció ens mostra una divisió de l’espai amb finalitats agrícoles, que no serà cap excepció en la documentació andorrana medieval. Sembla que en aquella època l’agricultura estava en expansió. Així mateix, els pobles i llogarets de la parròquia d’Ordino ja surten esmentats en la documentació anterior al segle XIV a diferència dels de la parròquia de Canillo situats més amunt de Caselles. Aquesta presència documental lliga amb l’existència del camí que travessava la vall i que connectava amb Siguer, i com no, de retop amb Tarascó, Foix i Tolosa. Era el camí principal que lligava Andorra (i l’Urgellet) amb aquest país del nord, d’aigües tributàries de l’Oceà Atlàntic, que va acabar essent senyorejat pels comtes de Foix. La presència documental de camins i ponts n’és una prova, com succeeix l’any 1052, quan s’esmenta l’existència del "ponte alto" i del "ponte de Surnas". 
Aquest veïnatge d’Ordino amb el nord no estava exempt de conflictes amb els veïns, és el que l’Albert Pujal m’indica amb l’exemple de les "passeries", els tractats de pau i bon veïnatge entre valls veïnes, que de ben segur no tenien l’origen en una desavinença pacífica. Convé recordar de nou quan l’any 1096, els senyors de Caboet, Guitard Isarn i Gebelina, van donar a la seva filla Ermengarda i al seu marit, Guillem Perot, l’honor feudal de les parròquies d’Ordino i de Canillo, en les quals aquests es comprometien a ajudar els seus habitants de les desavinences que podien tenir amb els cerdans i els tolosans, entenem per tolosans, els veïns del nord. 
De tots els "castells" que hi havia en aquesta parròquia, el que és pròpiament d’Ordino se situava al capdamunt de la població, prop de l’indret que s’anomena Turer, conegut com a roc del Castell, referenciat a la cartografia del país com a castell dels Moros i que la saviesa popular va identificar amb el nom de castell de la Meca, com bé som coneixedors. Aquest castell, del qual no en queda res, devia estar conformat per un tancat, com els que bé explica l’Albert Pujal.
Seguint les indicacions que m’ha donat l’Albert Pujal, cap al sud d’Ordino, sobre del Pui de la Massana, hi havia el roc de les Guàrdies, avui conegut com a bony de les Gordioles. Valira amunt d’Ordino, Riberamunt, l’Albert m’indica altres indrets de certa elevació, que per prudència no escriurem, tots amb la suficient comunicació visual entre ells, fins a arribar a Llorts, on ell recorda de petit haver vist un tancat a l’indret conegut com a bony del Castell. Aquesta concatenació d’hipotètics castells o tancats no tindria, segons Pujal, cap altre sentit que el d’una xarxa de llocs de vigilància. Sense anar més lluny, al llarg de la meva vida he tingut l’ocasió de visitar diferents turons anomenats «de guàrdia» situats en la geografia catalana més propera, amb una total absència d’estructures castrals en la majoria, destacant-ne només la seva faceta de guaita. 
Més al nord de Llorts, el prat del Castellar, "a frec del riu del Comís Vell", és per l’Albert el testimoni més septentrional d’aquesta cadena de guàrdies. Ja al septentrió, deixarem Andorra i la conca de la Valira, tributària del Segre, i ens endinsarem a visitar els castells llenguadocians més propers, camí de Foix.