Amb el nom de la Ribera de l’Urgellet, o la Ribera, es coneix tota la contrada que engloba el Pla de Sant Tirs, la Parròquia, Arfa i Montferrer, tal com ens explica l’historiador ordinenc Albert Pujal Trullà. Bona part d’aquest país el trobem integrat des del 1968 en el municipi del mateix nom. Tanmateix la Ribera no es limita només a aquesta contrada, també encercla les poblacions més orientals de l’Urgellet que toquen a Segre, com Alàs i la Seu d’Urgell. Els veïns cerdans, de poc més amunt del riu Segre, de la mateixa vall, anomenen sorneguerament aquesta fèrtil contrada amb el nom de Riberete, en al·lusió al parlar català occidentalitzat dels seus habitants. Els cerdans no fan curt i també inclouen en aquesta simpàtica denominació els pobles de muntanya veïns de la Ribera, que de certa manera sempre s’han diferenciat dels més propers al riu Segre per la seva distribució històrica en valls, com la que vam veure de Tost o la de Castellbò, que fou el pol organitzatiu del primer vescomtat urgellenc.
Un petit apunt, el dialecte català oriental de la Cerdanya i del Baridà no talla de cop cap a l’occidental. El parlar de Vilanova de Banat i d’Alàs, i en certa mesura el de la Seu d’Urgell, el de la gent gran que hi ha nascut i viscut, difereix també del que es parla en la part més ponentina i meridional de la comarca. 
En aquest territori ens trobem amb castells, com el del Pla de Sant Tirs, Arfa i Montferrer, aixecats amb un tipus de construcció que ens ha pervingut de manera difusa, amagada entre paraments de cases o en localitzacions precises dels seus nuclis de població, distingibles sobre plànol i gràcies el nom d’algun carrer. Aquests tres castells, construïts en època plenament feudal, són testimonis directes de la lluita pel control territorial protagonitzada pels comtes de Foix, com a vescomtes de Castellbò que eren, amb l’Església d’Urgell. Un control territorial que també englobava Andorra, i que com bé sabem, va ser el motiu l’any 1278 de la signatura del Pariatge d’Andorra.
Un dels punts del Pariatge signat pel bisbe Pere d’Urtx i pel comte Roger Bernat III estableix la permuta del castell de Montferrer, del qual en parlarem en el proper article. En un altre, van acordar que si el bisbe podia demostrar que els avantpassats del comte van cedir la Roca d’Arfa a l’Església d’Urgell, ell hi podria fer aixecar un castell. Pel que sembla, aquest problema no quedà tancat amb aquest acord i fou una de les qüestions abordades en el Pariatge del 1288. Just en el seu segon punt, es va ordenar al bisbe d’Urgell que no podia fer edificar cap castell a la referida Roca  d’Arfa sense el permís del comte de Foix, el qual havia demostrat que tenia el dret d’impedir-ho. El mateix punt ordenava al comte que el dret d’impedir fer aixecar un castell no li permetia a ell de fer-ne construir un altre. 
A Arfa, tot i els pariatges, hi va haver castell, lligat al capítol catedralici, que va senyorejar aquella vila sovint en clara competència amb el bisbe, que senyorejava la Seu d’Urgell. La fortalesa estava situada en un dels seus extrems, damunt de l’esperó que s’aixeca sobre el riu Segre i el pont. La visió d’Arfa des de l’antic camí ral de la Seu o des de l’altre costat del pont mostra en aquest elevat esperó una configuració agrupada dels edificis. És prop d'aquest indret on se situa el nucli més antic de la vila, en el centre de la qual, on avui hi ha una plaça, antigament hi havia una torre. A l’altre extrem del nucli urbà hi trobem l’església de Sant Serni, amb el seu vetust i senyorívol campanar, que de certa manera substitueix la desapareguda torre del castell.