Veig que hi ha a les xarxes una onada de catalanets que tenien ganes dels seus 15 minuts de glòria i s’han plantat al nostre país disposats a trobar exactament el que havien vingut a buscar: una botiga on tinguessin la desgràcia infinita de topar-se amb algun dependent que no els atengués en català (riu-te’n tu del terratrèmol de Colòmbia) o un restaurant que tingués la carta en anglès i en castellà, però no, ai, en la llengua oficial. Cosa, aquesta última, que té un mèrit considerable, perquè no m’ha passat ni una sola vegada des del 1999, per ser exactes. Em recorden aquells fabulosos viatgers del XIX, sobretot els gavatxos –Vuillier, Regnault, Brutails i companyia– però també els britànics –Cunninghame, Halliburton, Spender– que venien amb la motxilla carregada fins a la coroneta de prejudicis i estereotips, disposats a trobar una tribu indígena no contactada, i això era exactament el que acabaven trobant: tot era ronya, mosques i misèria, no com als seus països d’origen, on tot refulgia i lligaven els gossos amb llonganisses. Doncs hi ha catalans que no en tenen prou de fer la vida impossible a no sé quina pizzeria de Gràcia perquè tenen el rètol en italià, o en castellà, o perquè el cambrer els ha portat un cafè amb gel en lloc d’un cafè amb llet –o al revés, jo què sé– que volen exportar la seva heroica lluita per la llengua a casa nostra. Fer aquí, amb l’argument que el català és l’única llengua oficial, el que somien fer a casa seva. Passar-los per la pedra. Sé perfectament que una colla d’amics, coneguts i saludats meus es posaran les mans al cap perquè somien exactament el mateix que aquests herois de pa sucat amb oli: guanyar aquí la batalla lingüística que han perdut allà. Però cada piulada delatora, gemegaire, crispada i victimista d’aquests catalans falsament ofesos que només busquen fer-se virals és un clau més al taüt del català. Amb salvallengües com aquests, no ens calen enemics.
