Ja he escrit algun cop sobre l’independentisme català i el meu posicionament va quedar prou clar: no crec en una Catalunya independent en l’actual Europa dels Estats. I encara menys en uns Països Catalans en els quals se’ns inclou a nosaltres també. Però és que ara els independentistes radicals, des d’uns CDR sempre latents i amb l’afany d’aprofitar qualsevol pretext, ens ofereixen la seva versió més miserable.
Aquells qui porten per bandera la defensa de la democràcia per sobre dels Estats, del sentit comú i del respecte cap a altres cultures, resulten ser uns hooligans de primera categoria que han intentat actuar en el llindar de la legitimitat d’un boicot i del terrorisme. I no, no m’he equivocat de paraula. I ja aviso que la comparança que algú pugui fer amb terrorismes coneguts com ara el jihadista o el d’ETA, amb la intenció de blanquejar el dels radicals catalans, serà només un flagrant exercici de pura demagògia. La definició de terrorisme de la mateixa enciclopèdia catalana diu que és la utilització de la violència, sovint de manera indiscriminada, en la lluita social i política. Justa la fusta.
Tot començava amb la convocatòria dels radicals dels Comitès per la Defensa de la República animant a dur a terme accions en contra de la ronda ciclista espanyola colonial perquè, deien, no és benvinguda als Països Catalans. Hi inclouen Catalunya, el País Valencià i, no cal dir-ho, Andorra. Hi va haver persones que dignament i legítimament van desplegar pancartes reivindicatives i estelades al llarg del recorregut. Però els radicals van atrevir-se a llençar uns claus reforçats a la calçada, en plena baixada, amb els quals molts corredors van tenir problemes. Per sort no hi va haver cap altra conseqüència.
Al meu entendre, aquest és un acte deliberat prou greu, ja que es posava en risc la integritat física dels ciclistes en l’exercici de la seva professió, en nom d’una reivindicació política local. Sí, es tracta d’un acte terrorista amb tots els ets i uts. Quina culpa té un corredor txec, colombià, espanyol, i fins i tot català del conflicte polític? Però és que es pretenia anar més enllà vessant centenars de litres d’oli sintètic amb un elaborat dispositiu d’accionament a distància al pas dels ciclistes per un tram d’aquella etapa que acabava a Arinsal. Van ser descoberts a temps i no van poder dur a terme aquella acció que hauria acabat, segurament, amb caigudes, algunes potser greus. I no és una forma de terrorisme, això? Jo penso que sí, que va molt més enllà del sabotatge.
Llavors entra en joc el discurs del que ells anomenen el relat. Els radicals acusen els mitjans espanyols, internacionals i ara fins i tot TV3 d’alimentar un relat en contra de l’independentisme català quan es limiten només a exposar els fets. ¿Explicar el que alguns radicals independentistes fan, com ara posar en risc la integritat física de persones innocents, és fomentar un relat antiindependentista? O és que alguns drets com el de la llibertat d’expressió s’han de fomentar i protegir només per a alguns? El relat és el que és i ningú vol blanquejar allò que passa realment: hi ha qui posa davant de les persones un ideal polític i en justifica qualsevol acció. I aquells independentistes que no defensen les maneres de fer dels radicals però que en comparteixen l’ideal sense criticar-ne les formes, no fan més que blanquejar la violència, ho vulguin acceptar o no. I penso en aquells que van rebre com si fossin herois els quatre detinguts per aquella acció frustrada amb oli a la calçada, però també en aquells líders polítics que només han vist en les detencions el seu propi relat: un acte de repressió política. Aquest sí que n’és un de relat! I gros! Tot i que per sort, cada cop el compra menys gent.
Per acabar, vull condemnar aquests actes de terrorisme que posen en perill  les persones en nom d’una idea política i demano un cop més que als andorrans… ens deixin tranquils. Visca Andorra i feliç Dia de Meritxell!