Els confins

Pots travessar hores mortes i obrir rutes noves. Si ets intrèpid, arribaràs lluny (“has de pregar que el camí sigui llarg”). Abans del retorn, abastaràs els confins de casa teva. Al dellà del balcó i la pantalla, fets que t’entendreixen o t’exasperen. El paratge feréstec que avui t’indueix a evocar altres primaveres tardanes (un cortinatge / nivi minva el silenci / l’arbreda oscil·la). L’estupidesa de la cobdícia. Prodigis de l’esperit comunitari. Retrobes, als límits del territori propi, tresors que s’arreceren als murs fronterers, objectes que ara adquireixen un sentit més ple. Et poden conduir a llocs i temps remots, al present suspès que et manté perplex, a horitzons incerts. També pots apropar-te a tu mateix. Una empresa encara més àrdua, l’expedició a regions ignotes de tu, una gosadia que requereix preparació, coneixement i valentia. I tu ets inexpert, llec i poruc.

Rellegeixes Vora la mar, de Jacint Verdaguer. T’identifiques amb el poeta: sents que ets un no-res. Puges al cim d’un promontori. El vaivé de les ones, remembrances precioses, et recorda que la poesia escrita als fulls de la sorra del món és peremptòria. Ets conscient de la contingència de cada cosa i de l’ambició quimèrica de l’absolut. 

Escoltes Ascension, de John Coltrane. Beus l’aigua blava de la seva energia emergent. No et sadolla però et conforta. És un refugi metafísic enmig de l’hivern prorrogat indefinidament. Els solos s’ajunten en una sola ànima, i els passatges corals se separen en el buit, la llibertat de la improvisació, l’eco del goig i la tristesa, la unitat impossible.

Retornes als estoics. L’univers està dotat de raó. Un ordre natural travessa tots els éssers. És savi qui ho comprèn i ho accepta; i lliure perquè no vol evitar l’inevitable, i feliç en consonància amb el cosmos, impassible. Espolses les Cartes a Lucili, de Sèneca. Un subratllat: “Sovint ens fa patir més l’aprensió que la realitat.” Tanmateix, tu…

Detalls d’aquesta mena t’atansen al teu interior. No t’evadeixes ni et resignes. A mig camí de la identitat i l’estranyesa, t’acostumes paulatinament a la clausura. Fas equilibris entre el jo esquiu i el nosaltres innocent. Penses en les tiranies del capitalisme i l’obsessió nociva pel creixement indefinit. No t’envaeixen la sensació d’inseguretat ni la minimització del perill. Desconfies de la confiança i la desconfiança desmesurades en la capacitat de sobreposar-nos. Et molesta l’ús de llenguatge bèl·lic: l’enemic no n’és. Llavors contemples Withnail declamant un monòleg de Hamlet (What a piece of work is a man) davant dels llops del zoo de Regent’s Park. La condició humana, mísera i admirable. Ell s’allunya empunyant una ampolla de vi i un paraigua que no el protegeix de la pluja existencial. Tu alces la vista. El vel de les llàgrimes deforma el firmament.