D’acord amb el Codi de Dret Canònic, la decisió de nomenar els bisbes a l’Església de ritus llatí correspon al Papa. Però no sempre ha estat així. Les autoritats civils han tingut dret d’intervenció de diverses maneres al llarg de la història, essent-ne la més important el dret de presentació, una prerrogativa concedida pel Papa a certes monarquies europees de l’Antic Règim.
Per aquest dret, encara que nominalment continuava sent la Santa Seu qui nomenava els bisbes, eren els reis qui en controlaven la designació. Però sobretot va ser l’emperador Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic, educat a Flandes i que amb 17  anys ja governava tots els regnes i territoris hispànics amb el nom de Carles I, qui va aconseguir que tres papes li atorguessin aquest preuat dret de presentació: Adrià VI, el 1523; Climent VII, el 1530, i Pau III, el 1536, aquest darrer com a reconeixement a l’ajuda prestada per l’emperador al pontificat i a la cristiandat.
Al concili de Trento es va tractar de plantejar la validesa d’aquesta concessió, però la proposta va resultar fora d’ordre i del tot inacceptable i malgrat el que la gent pugui pensar, el privilegi va estar en vigor fins a la renúncia del rei Joan Carles I el 1976! 
El primer bisbe d’Urgell presentat per l’emperador Carles V fou Francisco de Urríes, copríncep d’Andorra que l’any 1549 accedí a una petició dels andorrans perquè no permetés que cap sacerdot procedent del regne de França exercís el seu ministeri a les Valls d’Andorra. Hi va haver molts més bisbes escollits per la poderosa casa d’Àustria. I el fet que dels vint-i-un bisbes d’aquest llarg període només onze provinguessin de Catalunya demostra el control indirecte que tenien els Habsburg sobre el territori andorrà.
Noms com el de Juan Pérez García de Oliván, l’inquisidor valencià Miquel Jeroni Morell, el jesuïta valencià Andreu Capella, el noble Luis Díez Aux de Armendáriz, nascut a l’Equador, el monjo benedictí Antonio Pérez Maxo, el sevillà Juan Manuel de Espinosa i l’inquisidor menorquí Joan Desbach Martorell en són alguns dels exemples més destacats.
Però el fet de ser “proposats” pel rei d’Espanya no va implicar que fossin contraris a les voluntats dels andorrans, ans tot el contrari. Andreu Capella aprovà el 1604 les ordinacions de la confraria dels paraires i teixidors de les Escaldes. Juan Manuel de Espinosa agraí l’any 1553 al Consell de la Terra la felicitació pel seu nomenament i es comprometé a la ratificació dels privilegis dels andorrans. Joan Desbach promulgà l’any 1684 una llei fonamental sobre el valor de la moneda corrent a Andorra. I així podríem continuar recordant com aquells bisbes afins als Àustries no van ser uns mals coprínceps per als andorrans. Però a vegades el fanatisme fa veure monstres on no n’hi ha. Per això va dir Churchill amb encert que un fanàtic és algú que no pot canviar d’opinió i no vol canviar de tema.