Quan vaig enviar el meu primer missatge de correu electrònic a finals de l’any 1990, vaig tenir aquella sensació d’estar tocant amb el dit la tecnologia del futur. Era important el que jo estava fent, feia moure recursos dignes de la NASA! A més, va trigar una vintena d’hores per fer el trajecte, passant per Poitiers, Anglaterra i Nova York –o sigui, que va anar a una velocitat sorprenent en comparació amb tot allò de què disposàvem en aquella època. En realitat, tan sols vaig enviar dues ratlles de text des de la sala d’ordinadors de la universitat de Tolosa cap a una altra sala d’ordinadors a la universitat d’Arizona, però vaig sentir aquell goig.

Tot això va acabar per esdevenir extremadament banal, tot i que amb alguns avenços més –penso en les pantalles tàctils i dispositius mòbils alimentats per bateries– que l’any 1990 ens haurien semblat extrets d’una novel·la de ciència ficció.

El que poc sospitava era que aquella mateixa tecnologia gairebé miraculosa també seria la fi del correu escrit, a efectes pràctics, com també dels segells.

Sento que estic parlant d’una cosa que «aquells de menys de quaranta anys no poden conèixer», com diu la dita. És cert, si hi pensem: si bé les persones de la Generació X que hagin arribat a adults durant els anys 2000 possiblement hauran rebut, o fins i tot enviat, alguna carta escrita amb un sobre franquejat amb un segell d’aquells d’enganxar, els de la Generació Y» dels anys 2010 probablement ni els hauran conegut. Qui els fa servir, quan avui en dia és directament el servei de correu que estampa el sobre? Qui ni tan sols fa servir el correu físic, llevat d’algunes relacions amb les administracions que encara ho exigeixen?

Aquests joves s’hauran perdut aquell plaer innocent que vam tenir molts, de jove, col·leccionant segells de països llunyans. Els membres de la família o altres coneguts que marxaven a fer uns dies de turisme rebien instruccions clares i taxatives d’enviar si més no una postal, i amb com més segells i de més variats, millor. Els remenàvem, els classificàvem, els posàvem ordenats dintre de llibretes. De pas, ens interessàvem una mica pel món que ens envoltava. Apreníem a distingir diferents països del continent africà, coneixement que avui en dia ens pot servir. Davant de segells exòtics de l’Àsia, ens embolicàvem amb els diferents noms de la Xina (aquest segell és de la República del 1911, de la Popular del 49 o de Taiwan?), i ens meravellàvem davant dels caràcters que feien servir, prou estranys als nostres ulls.

Recordo que cada país prenia cura de presentar el que tenia de més avançat tecnològicament: satèl·lits i coets pels soviètics, avions i arquitectura pels europeus.

Sí, recordo que, en un moment donat, els segells eren el mirall de la tecnologia més puntera.