"Fa molts anys vaig passar una nit en una borda dels cortals d’Encamp. El propietari, familiar d’una bona amiga meva, la tenia arreglada de forma exquisida, és a dir, amb els canvis necessaris per fer còmoda una estada, però sense obres supèrflues que en poguessin alterar l’autenticitat. Hi vam pujar en un tot terreny vell tota una colla que estàvem estudiant a Barcelona, amb provisions com si els homes del temps haguessin anunciat una gran nevada.
En realitat era un dia de primavera suau. Ja us he explicat més d’un cop que, malgrat que vaig nàixer a la plana, de jove havia gastat moltes xiruques trescant per les muntanyes i havia cantat molts espirituals negres a la vora d’un foc de campament. Ho dic perquè no penseu que era un pixapins, un camacu impressionable davant de la primera visió d’un avet o d’un cim. No obstant això, tinc present aquella nit als cortals d’Encamp com si un raig de llum il·luminés la boira del temps que va esmorteint els nostres records. Mentre netejava enciam a la pica o atiava el foc per coure la carn, anava fent viatges a la petita finestra que s’obria sobre la vall. Feia una estona llarga que el sol s’havia amagat darrere la línia blava de les muntanyes, però la nit va arribar molt a poc a poc, com si li fes mandra.
La llum es va anar apagant igual que la d’una espelma tremolosa que es queda sense cera. Mai com aquella nit als cortals el bosc mostrava un color de bosc tan intens, el riu les lluentors de plata d’un riu de pessebre i el silenci la quietud transparent i espessa d’un núvol.
Amb aquests records ben presents, no puc comentar la notícia que apareixia l’altre dia al Diari d'Andorra i que parlava de construir un poble als Cortals, amb una carretera de circumval·lació, moltes cases i hotels de fins a tres plantes. No seria objectiu. Sovint tinc dubtes si serveixen els records en un país que ja ha pres tantes decisions i s’ha transformat a tal velocitat que resulta difícil reconèixer els paisatges i els carrers de les fotos dels àlbums familiars. Potser rememorar el passat és ja un exercici de nostàlgia inútil i el que cal és mirar cap al futur i intentar dibuixar on és el límit de tot plegat, on volem posar la frontera del nostre creixement, l’horitzó a partir del qual la riquesa es fa incompatible amb la qualitat de vida.
Si he de valorar les converses que escolto a la feina, les dels amics o els simples coneguts, hi ha molta, moltíssima gent que comparteix la convicció que caldria alentir el ritme, valorar molt més els pros i els contres de totes les obres i projectes. Però la bola de neu no para de rodar i ens va fent cada cop més gran, amb nous túnels, metros aeris, estacions d’esquí, carreteres, urbanitzacions... I ens desanimen. I ens conformen".
Les línies que acabeu de llegir són d’un article que vaig publicar al Diari d’Andorra fa... trenta anys! Igual que aleshores, el tema de les converses amb els amics és ara la construcció de noves torres o supermercats, les cues a les carreteres i la saturació dels serveis. La conclusió també és la mateixa: cal posar uns límits al creixement desordenat si no volem que la creació de riquesa comprometi la qualitat de vida. La bola de neu, però, segueix rodant i rodant, i es fa cada cop més grossa, més pesada, més imparable. La majoria ja no ens desanimem, simplement, ens conformem.
