Els covards i miserables de l’anonimat

Si hi ha una cosa que em posa de mala llet, aquesta no és altra que l’ús de l’anonimat que proporciona internet per escriure comentaris crítics –en el millor dels casos– i per faltar al respecte, insultar i qüestionar la feina dels altres –en la majoria– en fòrums, xarxes socials, webs de mitjans de comunicació, etcètera. I la veritat és que no volia pas parlar d’aquesta qüestió, perquè en el moment que ho fas els dónes protagonisme, que és precisament el que volen. Però aquesta vegada no m’hi he pogut resistir perquè, com deia, és un fenomen que em genera urticària. La por de ser descobert o que una opinió amb noms i cognoms pugui tenir conseqüències ja no em serveixen d’excusa per aixoplugar-s’hi. Si critiques, fes-ho, però donant la cara. Si insultes, no t’amaguis rere un pseudònim. Si l’únic que et satisfà en la teva vida és llançar merda als altres, fes-ho a pit descobert. ¿Com es pot ser tan miserable? ¿Com es pot ser tan covard? ¿Com es pot tenir tan poca ètica? ¿Com es pot ser tan menyspreable? És clar que no m’agrada que qüestionin la meva feina i que em jutgi qui no té ni idea de què parla. Que aixequi el dit aquell a qui li agradi. Però encara que no m’agradin les crítiques, les accepto i intento aprendre’n. Això sempre que tingui un interlocutor a l’altra banda a qui pugui rebatre els comentaris i no un anònim. És una sensació d’impotència com aquella que tens quan t’ataquen d’esquena, a traïció, quan no pots fer res per evitar-ho. Davant d’això, no queda més remei que aprendre a conviure amb els miserables i covards tot confiant que el temps els posi al seu lloc.