Acabo de sopar i encenc la televisió. M’apareix el programa fatxa que presenta el descobridor d’ovnis oficial d’Espanya. Hi parla un pseudoperiodista que defensa que hi ha temes que són incontrovertibles i que no accepten cap mena de dissidència. Tot molt democràtic i liberal, com s’autodefineixen. Es referia a la miniprotesta de tres jugadors del Reial Madrid, que no van voler mostrar la samarreta de suport a Ceuta en el moment de sortir al camp com la resta de companys. 

En aquest programa i a la resta de l’univers polític i mediàtic de la dreta i la ultradreta espanyola es considera que els dies 30 i 31 de juliol hi va haver una invasió a la ciutat autònoma i que es va violar la integritat territorial d’Espanya. Tanta grandiloqüència i exageració, amb perills i enemics per totes bandes a la sagrada unitat, només indica feblesa i inseguretat. El nacionalisme espanyol –transversal, no només de dretes– veu fantasmes allà on no n’hi ha i transita sempre per una falsa realitat que desgraciadament molts s’acaben creient.

No hi ha hagut cap invasió ni cap atac a la integritat territorial a Ceuta. Això ho va perpetrar Rússia a Ucraïna, allà sí, però a la ciutat autònoma espanyola no. Per ser una invasió, després de l’allau humana, hi haurien d’haver entrat soldats marroquins i l’exèrcit hauria d’haver atacat posicions espanyoles i haver pres el poder, annexionant-se de facto el territori, i res d’això ha passat, almenys de moment. Hi ha pendents algunes amenaces –una avui, precisament– però fins ara no.

Tampoc cal anar a la banda contrària, el que ha passat sí que ha estat greu i és rellevant. Ha entrat molta gent en un territori molt petit que està a tocar del col·lapse. Per això convé assegurar-se que no torni a passar, i no sembla que s’estigui fent prou perquè així sigui. Estem davant d’una crisi migratòria, greu, però crisi migratòria. Evidentment, no tinc, però, cap dubte que el govern marroquí hi té alguna cosa veure, no perquè vulgui envair realment Ceuta i Melilla, sinó per tocar el que no sona al govern espanyol.

Aquesta manera d’encarar els conflictes dels nacionalistes espanyols no és la primera vegada que la veiem. Sense anar més lluny, a Catalunya van considerar una rebel·lió i un cop d’Estat els fets d’octubre del 2017. Ni tan sols els seus tribunals van acabar condemnant per aquests delictes els polítics independentistes, però el mal ja estava fet, i amb això ja en tenen prou. Van aturar el problema des del seu món de fantasia amb delictes inventats i no els va importar gens ni mica si destrossaven la vida de qui fos. Una vegada més, el diagnòstic era equivocat, ja que el que va passar va ser una crisi constitucional. Un demòcrata ho hauria vist, però ells no ho són.

Els fets de Ceuta també han arribat fins a Andorra, just en el moment que un partit català considerat d’extrema dreta ha situat el Principat com a part integrant del problema migratori a Catalunya. Alguns contraris a l’acord d’associació han posat el focus en la suposada invasió per fer veure que una cosa semblant ens podria passar si finalment s’aprova aquest acord. Em sembla que comparar la nostra frontera sud amb la d’Espanya amb el Marroc a Ceuta està fora de lloc, ja que les realitats no tenen res a veure. Aquí no se separen dos mons com allà, per molts immigrants de la zona que hi hagi a Catalunya.

I respecte a l’acord d’associació, què volen que els digui, segurament s’acabarà aprovant i tampoc passarà res de l’altre món. Ho sento pels exagerats nostrats –també coneguts com a hiperventilats– que ens vaticinen les set plagues d’Egipte, però no les veig, més aviat hi haurà una evolució semblant a la que ja hem tingut els darrers anys i que potser es consolidi o vagi a més, tot i que igualment hi hauria anat. Això sí, amb acord o sense i amb extraterrestres o sense, els deliris dels ultres els haurem de continuar patint.