Fa poc més d’un mes participava al Port de Rat a la trobada Ordino-Auzat, on revivíem els lligams creats amb territoris que acollien els andorrans que havien de marxar per trobar feina. L’Andorra de principis del segle XX era una societat de muntanya, rural, amb una economia basada principalment en els conreus, la ramaderia –principalment ovina, que minvava– i un magre comerç local. Al segle XIX, les fargues havien anat tancant i el tèxtil andorrà, amb la fàbrica de la llana a Escaldes, no donava per més. Les condicions de vida eren dures, sense comoditats i amb habitatges molt senzills i petits. El Museu Casa Cristo d’Encamp n’és un testimoni fidel. Els que no eren hereus, els cabalers i els hereus de cases pobres, com els meus besavis, fa 100 anys, allà pel primer terç del segle passat, emprenien un camí difícil muntanya amunt o muntanya avall, a peu, amb fills i filles, esperant trobar feina i una vida millor. 

Així que tots aquests andorrans van haver d’emigrar per buscar millors oportunitats econòmiques, i s’enduien al sarró l’enyor i una part de la identitat de les Valls. Els principals destins van ser Barcelona o les comarques properes, l’Arieja, a localitats com Auzat, Foix o Pamiers, i a ciutats franceses com Besiers, on es necessitava mà d’obra per a la indústria i el comerç, i on hi havia una millor remuneració. Fins i tot alguns d’ells es van aventurar a creuar l’oceà i instal·lar-se a l’Argentina o a l’Uruguai. I, és clar, marxaven els homes amb la dona si estaven casats, i quan tenien fills s’enduien les famílies.

En aquells temps, aquests i aquestes andorranes i andorrans sovint estaven satisfets i fins i tot contents de veure’s acollits per societats estranyes, i, en el cas dels que anaven a França, a un poble que parlava només el francès. Es van adaptar força bé, mesclant-se alguns d’elles i d’ells entre la població local, formant família i adoptant els usos i costums de la pàtria d’acollida. Però, pel que recullen els testimonis, sempre van tenir arrelat al cor un amor incondicional als costums, a les tradicions, als parents, a les muntanyes i a les valls andorranes.

I ara, un segle més tard, quan som un país benestant, extremadament urbanitzat i relativament pròsper, imitant l’Europa comunitària, alcem murs i posem tota mena de traves a aquells i aquelles que volen venir a casa nostra.

Escoltant l’altre dia la ministra d’Interior explicant la teranyina legal que el Govern ha posat en marxa per foragitar tots aquells treballadors forans extracomunitaris, tallant en sec també el reagrupament familiar, vaig pensar en l'emigració forçada per la gana dels nostres avantpassats. Són altres temps, és cert. El país ara està molt poblat, amb més de 88.000 habitants, és cert. És cert també que els preus de l’habitatge a casa nostra, ja sigui de lloguer o de compra estan pensats només per als rics. Però no és menys cert que hi ha sectors econòmics importants del país, com els serveis amb l’hostaleria o la neu, que necessiten mà d’obra. 

I aquí hi ha el dilema i els equilibris que s’haurien de fer.  Deixar-nos portar pel confort conservador i no acollir cap més immigrant a menys que no siguin rics, o bé recordar el que van viure els andorrans i andorranes fa 100 anys i ser imaginatius per trobar fórmules de convivència al país per seguir generant riquesa econòmica i d’identitat, tots junts. 

Seria maco ser agraïts amb el passat de molts dels nostres.