L’informe de l’Oficina per la Democràcia, els Drets Humans i els Drets Laborals del Departament d’Estat dels EUA és demolidor. És el nostre un Estat amb un repartiment de la riquesa no només desigual, sinó intencionadament injust. Manté el pes del treball, sobretot en horaris, en una gran part del món laboral, amb discriminació salarial, amb sous precaris, retallats, impagats. I a més que dificulta la conciliació de la vida laboral amb la familiar, el dret a l’oci, al benestar, a l’estat emocional de felicitat, a realitzar activitats creatives...

Des de sempre, al nostre país, els poders econòmics, fàctics, d’influència, de domini, les sagrades famílies del nacionalfeudalisme, han desenvolupat lleis a favor seu, de forma que els seus interessos mercantilistes estiguessin per sobre dels drets humans i dels drets constitucionals. Quasi sempre han utilitzat els càrrecs electes, en els poders públics i en les institucions, a favor seu a través de legislacions privilegiades per a ells. Sempre han exclòs i segregat la majoria de la ciutadania.

El sector financer s’ha assegurat que ells sempre seran els primers a cobrar, que el sector immobiliari pot especular lliurement, que els més rics no contribueixin a les arques públiques i que la patronal mantingui un poder quasi absolut i permanent sobre el treball, la dignitat i la sang dels treballadors i treballadores.

L’única possibilitat d’aquests per salvar la seva dignitat ha sigut recórrer al poder judicial. Però el viacrucis d’aquest camí es fa costós i pot tenir represàlies. Desgraciadament, hem judicialitzat totes les relacions socials d’interessos discrepants, privats i públics.

La lentitud i allargament en el temps dels processos judicials, es tradueix en el retard de l’exposició de les sentències, en l’execució d’aquestes. Genera injustícia, ja que la reparació o raó de ser de la demanda judicial perd valor o la seva pròpia raó de ser, la qual cosa podem interpretar com la desvirtualització i desvitalització del mateix procés. I tampoc és una garantia. Si la llei és injusta, el resultat serà injust. El poder judicial s’ha de cenyir a la llei. Poc marge de benefici té la part més feble del conflicte laboral judicialitzat.

Els procediments judicials en els conflictes laborals han de tenir la seva pròpia dinàmica especialitzada i més àgil, que escurci el temps de resolució. Hi ha situacions que es poden resoldre a través de mecanismes de negociació, convenis, arbitratge, mediació i conciliació que allunyaria la judicialització dels conflictes laborals i alleugeriria la càrrega de causes del poder judicial. Parlem de processos evitables i/o àgils.

Perquè judicialitzar tots els conflictes de caràcter sociolaboral és una de les síndromes més clares del fracàs democràtic d’una societat. I la nostra viu un absolutisme antisocial, una tirania encoberta i maquillada.

Aquesta vulnerabilitat podria esmenar-se si es fes una interpretació àmplia i valenta dels drets constitucionals i dels drets humans com a universals, indivisibles i interdependents.

Andorra ha de tenir fets els deures de transparència i els deures socials a nivell d’Estat, i ratificar els compromisos internacionals que ens donin la categoria i la credibilitat d’igual a igual amb la resta del món, i que formen part de les necessitats garantides de la nostra ciutadania. Per tant tornem a reclamar que el nostre Estat ratifiqui:

–Els convenis de l’Organització Internacional del Treball (OIT).

–El Codi europeu de seguretat social i la Convenció europea de la seguretat social.

–El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (Pidcp) i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (Pidesc). Aquests pactes són un reforç a la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948.

També considerem ineludible, que es nacionalitzi, com un ministeri de salut, el servei de la Caixa Andorrana de Seguretat Social (CASS). Són els únics referents que tenen els treballadors i treballadores, com a persones i com a ciutadans, per preservar la seva dignitat. La nostra constitució està controlada pels poders abans esmentats i no ens serveix.

Les raons de ser dels poders públics i de les institucions som els ciutadans. Sense aquests, aquelles no existirien. La nostra Constitució defineix una de les funcions dels coprínceps: “(...) arbitren i moderen el funcionament dels poders públics i de les institucions (...).”

Si com és evident, el funcionament dels poders públics i de les institucions estan al servei de minories privilegiades, no al servei de tots els ciutadans, i els coprínceps no arbitren i moderen, és que exerceixen una connivència còmplice. No poden avalar, amb el seu silenci, amb les seves paraules, amb les seves decisions o amb la seva deixadesa, la política que ens afecta negativament, als ciutadans quan reclamem respecte als drets humans i als drets constitucionals, i a l’Estat en general. Reclamem la seva intervenció per honestedat, higiene i transparència de la democràcia.

Si hi ha omissió de deures i obligacions constitucionals, ens haurem de plantejar que el nostre cap d’Estat sigui un andorrà elegit pels ciutadans, entre els ciutadans i dedicat plenament a l’Estat.

No podem comprendre com els Estats Units denunciïn la situació laboral al nostre Estat i que ni la Unió Europea ni el Consell d’Europa facin cap informe. És preocupant. ¿Estem a Europa i no s’interessen per nosaltres?

Tornem a reclamar a totes les entitats progressistes i d’ideologia democràtica que tinguin vinculacions amb altres entitats, institucions o administracions polítiques i sindicals de fora de les nostres fronteres, que denunciïn la situació de mínima democràcia que patim a Andorra. És una responsabilitat dels progressistes i dels demòcrates.