Els drets laborals mai no toquen

Fa un temps, en demanar entrevista a un empresari del país, vaig rebre una negativa perquè no volia aparèixer a la mateixa secció per la qual acabava de desfilar un portaveu sindical del país. Conscient de l’astorament provocat, es va corregir: “hi hi ha ha és broma, és broma”. Però l’entrevista no la va donar. La petita anècdota fa pensar si és un cas aïllat o el reflex de les carpetovetòniques relacions laborals que perviuen al país –el calla i no protestis o et fotrem a la frontera que ens sobrevola–. Les forces reaccionàries tornen a sortir a la palestra donant-se cops al pit i gemegant “ara no toca, ara no toca” –quan toquen els drets dels treballadors? Tocava la jornada de 40 hores? Tocaven les vacances pagades?– quan es posa damunt de la taula la desprotecció de la massa salarial, arrossegada pràcticament a dependre de la caritat –aquí hi ha el quid: un subsidi versus un dret adquirit– quan venen mal dades. Deixades de la mà de Déu per sindicats resignats o anèmics. O merament preocupats per interessos corporativistes. Hi ha treballadors que adopten el discurs imposat: “oi, és que hi ha ganduls que s’aprofiten de l’atur igual que jetas que treuen benefici de la Seguretat Social”. Segurament. Però que hi hagi qui tregui partit del sistema no suposa deixar els ciutadans correctes i honestos sense sanitat. I també hi ha hagut tota la vida pròcers de la pàtria dedicats a munyir les institucions. O no? I no ens carregarem les institucions. O sí?
Vaja, Mireia: crec que és per això que mai no seré endollable, per aquesta enorme bocassa meva.