Ahir es va celebrar el Dia mundial dels drets dels infants, i la veritat és que sembla mentida però a algunes, com a mi, ens va passar quasi desapercebut. A les xarxes sí que hi va haver entitats del país que es van fer ressò de petits gestos commemoratius realitzats durant la jornada per a recordar-ho. Potser estem enfarfegats d’aquests dies internacionals o mundials, dels instituïts oficialment per les Nacions Unides i dels que ho són extraoficialment –n’hi ha de ben curiosos, per cert–. Empatxats de drets humans, almenys ens n’omplim tots la boca, els de dretes i els d’esquerres. Potser volem vomitar-los perquè aquí ens pensem que ja hem assolit un nivell de màxims per als nostres infants: una alimentació adequada, un habitatge digne, una bona educació, uns pares que estimen, Consell d’infants a totes les parròquies que aquests dies s’estan constituint... Ep, i la llei de la infància, que ja està a tràmit parlamentari. Què més podem demanar? Doncs podem recordar que no a tot arreu els petits tenen tanta sort, encara que ens molesti l’anunci de l’Unicef o de Metges sense fronteres que dia sí dia no passen en alguns canals de televisió i que ens ensenya imatges de nens desnodrits per la fam. I nosaltres farts de tot. Déu n’hi do! Sempre podem fer algun gest solidari. Tant de bo que no serveixi només per tranquil·litzar les nostres consciències. I el que sempre hauria de tenir cabuda en la nostra vida és educar-nos i educar en el respecte a l’altre, i especialment cap als infants que són més vulnerables, encara que de vegades ens treguin de polleguera. Forma part del seu encant.
