La manifestació del 8 de març a Andorra ha tornat a posar sobre la taula una realitat que fa massa temps que Demòcrates per Andorra evita afrontar amb valentia: els drets de les dones continuen tenint límits que en altres democràcies europees ja fa dècades que s’han superat.
Entre les reivindicacions que es van sentir amb més força als carrers hi havia, novament, el dret a l’avortament. No és una demanda nova. Fa anys que forma part del debat social i polític del país, i és també una reivindicació històrica del moviment feminista andorrà. És un debat que no es pot ajornar sine die. I el posicionament –almenys per al Partit Socialdemòcrata– ha de ser clar: les dones han de poder avortar de forma legal a Andorra. El que no és acceptable és continuar amagant el cap sota l’ala.
Andorra viu avui una paradoxa difícil de justificar. Som una societat moderna, oberta i plenament integrada a Europa, però continuem negant a les dones un dret fonamental sobre el propi cos. Aquesta contradicció no només genera una injustícia evident, sinó també una profunda desigualtat: les dones amb recursos poden desplaçar-se a l’estranger per interrompre un embaràs; les que no en tenen es troben davant situacions molt més difícils, més precàries i més doloroses.
Aquesta no és una situació digna d’un país que es defineix com a democràtic i respectuós amb els drets humans.
Massa sovint, el debat sobre l’avortament s’ha volgut desviar cap a una altra qüestió: el model institucional del país. És cert que la singularitat institucional d’Andorra forma part de la nostra història i del nostre equilibri polític. Però no podem permetre que aquest argument es converteixi en una excusa permanent per evitar afrontar el que realment està en joc.
La prioritat no ha de ser el model institucional. La prioritat han de ser els drets de les dones.
Les institucions existeixen per garantir drets i llibertats, no per limitar-los. I si algun element del nostre sistema institucional genera obstacles per garantir aquests drets, aleshores el debat que cal tenir és clar: si l’actual model institucional impedeix avançar en drets fonamentals, el que cal és tenir la valentia política de plantejar si aquest model és realment el que Andorra necessita o si cal evolucionar cap a un altre que no posi límits als drets de la ciutadania.
Perquè els drets no poden quedar subordinats a l’arquitectura institucional d’un país.
Aquesta reflexió, a més, no es limita només al dret a l’avortament. Forma part d’un debat més ampli sobre els drets individuals i la llibertat personal en una societat democràtica. En aquest sentit, hi ha altres qüestions que tard o d’hora també haurem d’afrontar amb la mateixa maduresa i responsabilitat, com és el dret a una mort digna. Una qüestió que des del Partit Socialdemòcrata defensem ja fa temps i que forma part del nostre programa electoral. Ho fem amb responsabilitat institucional, però també amb una convicció democràtica profunda: els drets no poden esperar indefinidament que la política perdi la por de parlar-ne.
El 8M d’aquest any ha tornat a demostrar que la societat andorrana està preparada per a aquest debat. Ara el que falta és que el Govern de Demòcrates i els seus socis també ho estigui.