Els ‘e-sports’, més a prop d’Andorra

Xangai ha estat notícia durant el mes d’octubre per la celebració de les finals del campionat del món de League of Legends. Per a aquells lectors que no sàpiguen de què estem parlant, es tracta sense cap mena de dubte de la competició d’e-sports més important del món. L’esdeveniment va comptar regularment amb uns 6.000 seguidors presencials, el que no deixa de ser una bona notícia ateses les circumstàncies actuals. Però el més rellevant és que el van seguir milions d’aficionats a través de les plataformes online que s’encarregaven de retransmetre’l. En les puntes de màxima audiència de la final es van connectar fins a 4 milions d’espectadors, fet que posa en relleu que no estem parlant d’una moda, sinó d’una realitat que ha vingut per quedar-se i competir amb els grans esdeveniments esportius clàssics.
Els e-sports, com el seu nom indica, són competicions esportives que es desenvolupen de forma virtual en lloc de fer-ho presencialment, com estem acostumats. De fet s’assimilen als esports clàssics en molts aspectes. Les competicions són entre dos o més equips integrats per jugadors que desenvolupen diferents rols, existeixen regles específiques que regulen i determinen el funcionament del joc, els àrbitres s’encarreguen que se segueixin les normes i els comentaristes ens expliquen en directe el que està passant. Podríem dir que tenen el mateix funcionament que qualsevol partit de futbol, bàsquet o rugbi amb la diferència, important, que el joc es desenvolupa en el món on-line i no en un estadi o pavelló. Les semblances no acaben aquí, també es traslladen al dia a dia dels equips. Les pautes de treball són les mateixes que les d’un equip professional: entrenen diàriament de forma conjunta, tenen entrenadors que s’encarreguen de desenvolupar l’estratègia i tàctica de cada partida, realitzen una preparació física i mental específica per afrontar amb garanties les competicions, tenen servei de massatgista, dietista, psicòleg, i podria seguir fins a replicar pràcticament tot l’staff que composa un equip d’esports tradicionals. Si realment volem entendre aquest fenomen no podem caure en l’equívoc de simplificar-lo, hem de fugir dels estereotips clàssics com per exemple que es tracta dels “youtubers dels videojocs” o “d’un grup de friquis jugant a la PlayStation”. Estem davant de professionals que es guanyen molt bé la vida i d’una indústria que només l’any 2019 va generar més 1.000 milions de dòlars.
Andorra ha fet una aposta important per entrar en aquest sector amb la tramitació parlamentària d’una llei que n’ha de regular el funcionament. L’existència d’un marc legal donarà seguretat als equips, jugadors, patrocinadors i altres actors del sector. Sens dubte un encert, i un element més per accelerar la diversificació econòmica d’Andorra.
Però si volem que els e-sports tinguin de veritat impacte en l’economia productiva del país no n’hi haurà prou amb el reclam d’una fiscalitat atractiva que porti jugadors a residir a Andorra, ni tampoc haurem de veure els e-esports només com un canal de promoció del país amb el patrocini d’un equip o l’organització d’una competició. Tot això està bé, però és insuficient. Hem d’entendre que els e-esports s’estan desenvolupant en uns esquemes totalment diferents dels que ho fan els esports tradicionals. El binomi competició esportiva i tecnologia requereix ecosistemes especialitzats i Andorra té l’oportunitat, en un moment incipient, de crear-ne un. Ecosistemes per als jugadors, els organitzadors, els desenvolupadors i per als inversors.
En primer lloc caldrà disposar d’instal·lacions on els equips puguin entrenar-se, les conegudes gaminghouse, un espai que busca agrupar els jugadors i preparadors per generar una dinàmica col·lectiva d’entrenament que els permeti afrontar més preparats les competicions. En segon lloc cal disposar d’una indústria al voltant dels e-sports, i per això és necessària la inversió en sectors tecnològics i emergents. El motor d’aquesta inversió ha de ser el capital privat, però hem de tenir present que l’inversor d’aquests sectors no té el tall clàssic al qual estem acostumats. Si el volem atreure cal la complicitat del sector públic. No parlo especialment de posar-hi diners, parlo d’altres actius més importants. Una legislació pensada específicament per a aquest tipus d’activitat, una administració amb interlocutors que entenguin aquesta indústria i puguin acompanyar l’arribada dels inversors i el desenvolupament del sector.
S’està obrint tot un món al tomb dels e-sports. Avui els gestors de l’oci i l’esport presencial i més tradicional s’ho miren amb recel, però saben que no ho poden menystenir. Mentre la majoria dels esports en el millor dels casos estan estancats, els e-sports no paren de créixer. Per això molts clubs tradicionals com per exemple l’FC Barcelona, el Schalke 04 o el PSG s’hi estan posicionant. Volen entendre un nou món, una nova realitat, aprofitant la rellevància que encara té el seu esport i la seva marca. És un camí que també hauríem de contemplar. Tenim marca: Andorra, i també tenim presència de primer nivell en esports tradicionals, com per exemple el MoraBanc Andorra de bàsquet.