Recentment hi ha hagut un cert rebombori al voltant del projecte per a un nou edifici de l’STA. Se n’ha fet eco en aquestes mateixes pàgines. Tots els mitjans de notícies del país han tingut l’ocasió de publicar opinions a favor, i en contra. Resumint i simplificant, podríem dir que els partidaris del projecte destaquen el caràcter innovador de la seva arquitectura, el fet que podria ser un edifici de caràcter emblemàtic i —força important— que econòmicament podria tenir certa solvència. Els seus detractors critiquen que, justament, podria no ser econòmicament viable, i que s’eliminaria l’edifici actual que tots coneixem.
N’hem vist passar, d’obres, en aquest país. Menys que abans, però encara conservem un record de les grues i dels camions de terra. També podríem esmentar altres projectes semblants, com la nova central de FEDA, avui ja no tan nova. Aquell projecte no va aixecar tant de polseguera. ¿Per quin motiu, doncs, tant d’aprensió per un simple projecte arquitectònic?
Potser una part de la qüestió és que hi ha un element emocional al voltant d’aquestes entitats (¿empreses?) que formen part del nostre món. Per exemple, notareu que he començat per parlar de l’STA, i no de Som. Ho sento, nois, per mi sempre ha estat i sempre serà l’STA i no una altra cosa. El criticaré quan s’ho mereix, a vegades violentament i amb passió. És una mica l’esport nacional, ¿oi que sí? Però també m’ofendré greument si un “de fora” gosa parlar-ne malament. Que no me’l comparin amb les telefòniques estrangeres, que no és el mateix. És el meu vedat de caça i que no m’hi vinguin a disparar com uns furtius.
A més de l’entitat, també hi ha una càrrega emocional amb la zona. Tots hi hem passat moltes vegades, i aquells carrers formen part del nostre record individual i col·lectiu. Qualsevol canvi no hi és benvingut. Quan ens varen posar aquelles andròmines de lluminàries que semblaven més una grua de construcció en ruïnes que una altra cosa, la reacció popular va ser immediata. Perquè ens estaven canviant les nostres vistes de sempre! També va costar acceptar el disseny actual de les voravies de l’avinguda Meritxell, però —per sort— s’ha vist clarament que l’absència d’esgraó amb la via pot ser pràctica, com també el quitrà que no es gela sota la neu tal com ho feien les rajoles.
Sense saber-ho del cert, ens podem ensumar que construir un edifici de catorze pisos al lloc d’un de tres pot provocar canvis en la vida de la zona. ¿Quins vaivens hi haurà? ¿Com hi arribaran els seus usuaris? Si vénen en cotxe, ¿podran aparcar-lo? I nosaltres, ¿encara hi trobarem un espai? ¿Potser es preveu afegir un sistema de transport públic —i que funcioni—? Sens dubte, algunes respostes a aquestes preguntes ajudarien a apaivagar els neguits.