Els errors del passat, errors del present

Des de fa uns anys, i a diferència de la majoria de la població occidental, l’estiu és sinònim de feina. D’una feina concreta: els assajos de l’obra de teatre Cercamón que aquest any fa vint anys de la seva primera representació. 
Enguany (aprofito, si m’ho permeten, per anunciar que estrenem el 19 i 20 d’agost a Castellbò) el situem al món del cinema, al Hollywood dels anys 40, en el procés del rodatge d’una pel·lícula que adapta la història original, alternant el llenguatge teatral amb el cinematogràfic, i on l’equip de rodatge ha de fer front a les exigències canviants d’un gran estudi que no acaba d’entendre ni acceptar la proposta artística dels creadors, i on les vivències dels artistes s’alimenten i es barregen amb la dels protagonistes del film.
Ja és una tradició alternar la versió clàssica, basada en la novel·la de Lluís Racionero, amb versions temàtiques que permeten donar-li diferents colors al text tradicional.
¿I com és possible que la història dels càtars, els seguidors d’una branca del cristianisme amb idees més progressistes, lligades a l’austeritat, a l’exaltació de l’amor, l’art trobadoresc i a la comunió amb la natura, i que van ser eradicats per l’Església catòlica i pels governants de França i Espanya, pugui permetre aquesta permeabilitat? 
En el fons, la història que tracta el Cercamón és una història universal. La història d’aquells que pensen diferent dels poderosos i aquests, que es veuen amenaçats per aquesta línia de pensament, criminalitzen i persegueixen aquests “rebels” contra el sistema fins que aconsegueixen eliminar-los. ¿Els sona la història?
El fet que aquesta situació s’hagi anat repetint al llarg de la història fins als nostres temps (lamentablement, podríem afegir), ha permès que el relat no hagi perdut vigència i que es pugui situar en qualsevol context on aquells que mouen els fils de la societat persegueixin aquells que són o pensen diferent. 
Ja siguin càtars, artistes, dones, homosexuals, jueus, hippies o simplement gent que vol canviar l’ statu quo perquè estan farts d’una societat que, per més anys, experiències o horrors que experimentin, acaba caient sempre en els mateixos errors. No hem de deixar de recordar-nos de fets com els que explica l’obra per no oblidar i, potser algun dia, aprendre a no repetir errors del passat.