La tecnologia ens domina en tots els àmbits de la vida. En tots! Quan vaig començar a jugar, tant a futbol, futbol sala i bàsquet –li donava a tot, era un cul inquiet– les actes es feien a mà. Les de futbol eren fàcils. Quan hi havia alguna jugada polèmica et volies menjar l’àrbitre. Sempre es veien fantasmes on no n’hi havia. En bàsquet, les actes eren molt més complicades. Molta enginyeria. El delegat en qüestió apuntava totes les accions dels jugadors, ja siguin punts, rebots, pilotes perdudes o recuperades, taps, assistències... Quan acabava el partit miraves l’acta i només volies saber quants punts havies anotat. Sempre hi havia algun error i maleïes el delegat o qui feia de taula en qüestió. Si alguna trampeta podia fer, la feia. Estem en la cultura del Lazarillo de Tormes. Ara tot va amb ordinadors, tablets, programes especials, tot informatitzat, àrbitres que semblen robots, amb tot tipus d’aparells a sobre. S’arriben a parar els partits durant minuts i després d’una vintena de preses televisives determines si ha passat una cosa o una altra. Quin horror! Instal·len sistemes que permeten decidir amb rapidesa si la pilota ha entrat o ha sortit. Vade retro, Satanás. Permetre que l’esport estigui dirigit per paràmetres empírics... Lluny, lluny el mal de nosaltres. L’esport és brut i impur, imperfecte i injust. És humà i en aquesta humanitat, moltes vegades desesperant, s’hi amaga l’últim resquici de l’aficionat: la discussió. Jo crec que l’esport odia la tecnologia perquè li treu la identitat: l’error... humà, i el no tan humà. El que encara ens pertany. Les trampetes, els fantasmes... En fi, com el llibre de Nietzsche: "Humà, massa humà".