Ja som en aquella època –de fet ja fa dies que hi traginem– que comencen a sortir els “esperits” que conformen això que en diuen el Nadal.
Hi ha els esperits innocents: aquells que ens acompanyen de petits i que ens fan creure en el tió, els Reis i la bondat infinita de les persones, i fan el pessebre pensant que les figures es mouran soles algun dia.
Els Esperits Alcohòlics: els que ens acompanyen abans, durant i després dels tecs nadalencs i ens permeten lliurar tant d’amor a una família tan extensa i una estona més tard discutir-hi com a enemics irreconciliables. També ens fan creure que per ser Nadal i per ser qui som ens passarà un fet meravellós d’aquells que passen a les pel·lícules i que ens canviarà aquesta vida tan monòtona i avorrida que tenim.
Els Esperits Familiars: n’hi ha de dos tipus, els presents i els absents. Els presents són els que hauràs d’aguantar, tant si vols com si no vols, perquè és Nadal i tot és germanor i felicitat (sí home i què més). Els absents són aquells que, per uns motius o altres, et fan desitjar que passin de pressa aquestes festes maleïdes o millor encara, que no arribin mai.
Els Esperits Depressius: són els que et fan veure aquestes festes com un patètic muntatge consumista en què res és el que sembla, un teatre malèfic organitzat per beure, menjar, comprar regals inútils i arribar a fi de mes amb deutes que estaràs pagant fins a l’abril. La gent és una colla d’imbècils! Tothom menys tu.
Els Esperits Saludadors: aquells que et fan passar el dia i part de la nit dient bon Nadal i feliç any nou a tot quisqui, conegut o no, amic o enemic, i pensant la majoria de vegades que fas la salutació amb la rialla d’orella a orella: a mi què collons m’importa si passes un bon Nadal o no!! Tinc prou feina per a mi!!
Els Esperits Il·luminats: són els més feliços. Viuen el Nadal amb plenitud. Il·luminats per la llum de les bombetes. Passegen amunt i avall mirant botigues, compren per a ells, la família i amics, se senten generosos com el tió i els Reis Mags junts. Saben que no hi haurà un altre Nadal fins d’aquí a un any i s’ha d’aprofitar. Avui és avui i demà Déu proveirà.
Tots aquests esperits i d’altres, com els Esperits Lliures que fan el que volen, com volen i quan volen, els trobareu pul·lulant pels carrers d’Andorra capficats cadascun en la seva tasca més alegre o més trista. Per tot arreu menys per les Arcades. Una plaça rebatejada aquest Nadal amb el nom de Bosc Encantat. És l’únic lloc d’Andorra on no hi trobareu ni un sol esperit nadalenc. Ni bo ni dolent, ni trist ni alegre, ni consumista ni anticonsumista. Senzillament no hi van. Ningú sap qui ha dissenyat la decoració (sí que sabem qui la pagarà), però segurament és algú que no entén la paraula encantat o bé no l’entén en la seva versió nadalenca. Perquè la gent que hi passa sí que es queda encantada. Estupefacta, més aviat. Deu ser algú a qui mai no li han explicat un conte de petit, que no ha tingut o potser ja ha perdut les il·lusions que tenia de petit. Segurament encara no ha entès que el Nadal es representa amb llumetes, amb flors i garlandes i música pels carrers perquè puguis estimar-lo amb passió o bé odiar-lo amb totes les teves forces. Però el que no és és un lloc fosc, tètric, amb un disseny innovador, sí, però que no funciona, ni de dia ni de nit, i més que veure actuar els pobres menairons a les fosques seria millor explicar contes de por de Poe i quan la gent ve d’un lloc il·luminat com Meritxell o el Poblet de Nadal i entren al Bosc Encantat marxen cagant llets! I els que hi residim ja ens hem fet a la idea que som el forat negre d’Andorra. Som el Bosc Tenebrós dels Pastorets. Estic per disfressar-me de Satanàs i cada cop que entri un turista, prèvia flamarada de foc i sofre, cridar aquella frase amb què rep Lluquet i Rovelló: “¿Qui és que així destorba la quietud del meu bosc?” Perquè això és en el que heu convertit, senyor o senyora dissenyador/a, la plaça de les Arcades aquest Nadal: un bosc tenebrós on els visitants són més que escassos i surten corrents. I els que hi fem vida ens passem el dia mirant-nos les pilotes. Les pilotes que ens heu penjat a la plaça. Perquè si d’alguna cosa podem estar contents és de tenir unes pilotes així de grosses!
D’altra banda, als que teniu la sort de poder celebrar un Nadal normal, cadascú dins la seva normalitat, només em queda desitjar-vos bon Nadal i feliç any nou!! I ara no em contesteu allò de “a mi que coll...”.
Au, bon dia tingueu.
