‘Els esquelets de multituds’, buits

“Un estadi buit és un esquelet de multituds”. Són paraules de l’uruguaià Mario Benedetti. Ell era un enamorat del conegut com a esport rei. No hi ha una metàfora més encertada per descriure la melancolia que sento els meus dies lliures en veure un camp buit. En breu, també em tocarà veure pavellons sense ànima. Així estan els terrenys de joc d’Europa: buits, convertits, com deia Mario Benedetti, en “esquelets de multituds”. La Covid-19 està provocant la quarantena més terrible que pot suportar un malalt de l’esport. Com es podria batejar? La quarantena del tedi? En fi. Molts feien càbales sobre com seria el teletreball. Ara tothom la predica amb força impunitat. Més d’un està, segurament, fent números de la desfeta que li podia causar la pandèmia a nivell econòmic. I quan arriba el cap de setmana no ens adonem, alguns malalts de l’esport, el buit que ens causa l’aturada de les lligues. Jo ho visc de manera personal i també, per sort, professional. Està clar que la vida és més important que qualsevol esport, perquè ara estem jugant el partit més important de les nostres vides, el de la lluita contra el coronavirus. És evident que la salut és quelcom de vital i que un ha de passar dels milionaris que xuten pilotes, però per a mi el futbol també és vida. Sabíem del descrèdit de tota ficció davant de la jugada mestra de la realitat. No sabíem que ara estem vivint no una realitat, sinó un avançament del futur de la pròpia realitat. Estem assetjats pel virus i també pel tedi. Ara estem davant d’una televisió mirant un partit sense públic. Diuen que és el nou futbol perquè, efectivament, això no és el d’abans, ni de broma.