Abans d’acceptar que tots els éssers vius venim del mateix avantpassat comú, l’ésser humà es creia únic entre les criatures del planeta, encoratjat sobretot per la influència dels pensaments i religions.
Som diferents en aparença, els éssers humans, però en realitat som la mateixa Llum. Els éssers humans com a espècie biològica tenim una història lligada a l’evolució. No obstant això, aquesta evolució no és només de caràcter biològic sinó també cultural i social. Som tan diferents els uns dels altres que seria summament avorrit tractar amb éssers humans que fossin un calc de l’altre.
Sempre hem estat competitius, des que érem nens. Hem competit fent carreres, per veure qui arribava primer, per les notes, la roba, les joguines...
A mesura que anem madurant la nostra manera de competir va canviant, com nosaltres, però la vida en si és una eterna competència. Veiem com molta gent viu endeutada només per aparentar, per tenir un cotxe últim model, perquè els amics vegin que tenen poder econòmic. Fem festes apoteòsiques perquè els nostres fills brillin, i quan un d’ells es gradua amb notes altes no ens cansem de pregonar-ho a tothom, amb preguntes que mai vaig pensar que a algú se li acudís fer. He vist com tots pensem de manera molt diferent i plantegem els problemes des de diferents punts de vista (tots vàlids). Ara fer el ridícul no ho crec, potser cometem equivocacions o errors, perfectament corregibles, i si cal demanar excuses també és vàlid, i en cap moment em sembla que he subestimat la intel·ligència de ningú. No és la idea. Compartir els nostres pocs o molts coneixements a través d’estudis o de l’experiència pròpia és important, perquè alguna cosa ens queda, tots tenim dret a opinar sobre el que ens agrada o no. El que no accepto és insults i ofenses, perquè no som aquí per a això, sinó per actuar com un gran grup, amb desitjos de compartir i fins i tot de poder fer amistats.
No importa quantes coses les persones tinguin en comú: la religió, la política, la classe social, el nivell econòmic o el que sigui. Una vegada que inicien una relació, aviat descobreixen tot el que els fa ser diferents entre si. Això és una llei natural que tothom sap, encara que la mantingui en el fons de l’inconscient. Per aquesta raó som ràpids a destruir, “sense adonar-nos-en”, altres persones, encara que en el fons sentim estima per elles. No tenim idea de com bregar amb les diferències que tenim amb els altres i menys de com tenir relacions profundes que es reflecteixin en actes més que en meres paraules, que únicament suren en la superficialitat de les relacions humanes: de la mateixa manera que l’oli flota a l’aigua i mai arriba a penetrar-ne les profunditats, i mai es forma un mitjà continu que els mantingui com un sol cos. Simplement, almenys així és el meu pensament. Tenim por d’aquestes diferències, o potser fins i tot ens sentim amenaçats. Sembla que la idea conduïda pel sistema social que ens diu que “cal competir sense treva” amb l’altre ens autoritza, i ens dóna raons, a embardissar-nos en batalles i lluites de poder sense treva. Així que sense desitjar-ho, i més aviat d’una manera gairebé automàtica, fem mal a allò que podria convertir-se en una relació de bona amistat o ho destruïm. Això no hauria de passar! Però passa. No obstant això, amb intel·ligència, maduresa, equilibri i sang freda podem, després d’una anàlisi profunda, tornar aquestes diferències en portes que ens condueixin per senders de més intimitat i d’una veritable i positiva relació.
La màgia de les diferències pot aconseguir grans canvis i transformacions en la vida de cada un de nosaltres, en relació amb els nens, amb els amics, amb els socis de negocis, si procurem no oblidar que l’altre ésser humà no és com nosaltres. Tan obvi i tan estúpidament clar com sona, a la majoria de la gent se’ns oblida aquesta veritat essencial i
inconscientment esperem que els altres pensin i actuïn justament com nosaltres. Tots, sense excepció ho fem. I ni ens n’adonem.
