Els exploradors d'Andorra

Una de les característiques que comparteix una part del gènere humà és aquest afany per a l’exploració. Alguns homes –i, cada vegada més, algunes dones– tenen com a repte el fet de descobrir nous horitzons, de passejar-se per nous terrenys, de veure ben bé què es troba al darrere d’aquella línia de crestes i al fons de la pròxima vall.

Però aquesta necessitat d’una activitat molt material de progressió física, de superació personal del cos i de la ment, s’acompanya en molts casos d’una necessitat de parlar-ne, d’explicar el que un ha patit i dels perills als quals ha sobreviscut. Els primers navegadors dels pobles del Mediterrani van tornar als ports d’Atenes i d’Alexandria amb les seves històries sobre llocs fins a aleshores ignots de les costes de l’Atlàntic i del fons de l’Àfrica, habitats per tribus salvatges amb un únic peu o tan sols un ull al centre del front, o tatuats sobre tot el seu cos. Aquests relats de mariner, després es van anar incorporant dins les històries dels grans autors clàssics del moment.

A finals del segle XIX, l’extensió de la impremta va fer més fàcil que poguessin ser els mateixos exploradors qui publiquessin directament el relat de la seva experiència. Va ser així que, de la mà d’alguns joves americans que exploraven la vella Europa, trobem els primers esments sobre Andorra dins la premsa i els llibres de viatges. Van acompanyades, en molts casos, per les primeres fotografies del nostre país, fet que també va ser possible gràcies als avenços tecnològics. Entre guerres, les expedicions del món de les associacions catalanes van poder retratar els inicis del nostre turisme i hoteleria.

Després de la II Guerra Mundial van ser més avenços tecnològics que van fer que, a poc a poc, els aparells d’enregistrament d’instantànies es van anar fent més lleugers i més econòmics, i per tant a l’abast d’una quantitat més gran de gent. Les càmeres de vídeo també van començar a sovintejar, i així comencem a tenir accés als records d’aquests exploradors –ja més urbans i menys atrevits– dels anys cinquanta i seixanta, i a les primeres imatges i vídeos en color. L’avinguda Meritxell plena de gent i comerços era certament una aventura, un canvi radical d’allò que veien a casa seva.

Avui en dia, penjar vídeos i fotos a l’Insta és cada vegada més corrent, quasi banal. Ho fem sense ni pensar-hi, gairebé com un reflex automàtic. Però no oblidem que, àdhuc per als turistes d’avui en dia, aquestes imatges són tan sols un reflex de l’aventura que han vingut a experimentar a Andorra. Voldran tornar a casa seva, i poder explicar totes les coses estranyes i diferents que van viure aquí. No volen trobar aquí exactament el mateix que tenen a casa: al contrari, modestament, cadascú al seu nivell, volen ser exploradors dels temps moderns.