“Todo es santo, ¡todo es santo! Recuerda muchacho mío: no hay nada natural en la naturaleza. Cuando te parezca natural todo habrá terminado y empezará algo distinto.”
Aquesta és una frase del diàleg de Quiró amb Jasó –del film Medea, de Pier Paolo Pasolini– on el centaure alliçona l’adolescent. A Medea, Pasolini oblida Eurípides i conjunta el mite dels argonautes amb la tragèdia de la princesa i sacerdotessa de la Còlquide, oferint el díptic mitològic complet amb la seva particular visió. Amb Medea, Pasolini dibuixa la dualitat entre el món antic i bàrbar dominat pel mite i la sacralitat i el món modern, civilitzat, grec, dominat per la racionalitat i la laïcitat. Contraposa, d’aquesta manera, dues visions del món i les confirma com a irreconciliables, doncs la tragèdia s’acompleix i la venjança de Medea pel repudi de Jasó a favor d’una nova esposa –la princesa de Corint– enterra els seus propis fills.
Existeix, però, una figura desconcertant dins aquest esquema i és, precisament, la de Quiró. Hi ha un moment a la pel·lícula que el personatge apareix desdoblat, com a centaure –el Quiró del mite– i com a home –el Quiró de la raó. Aquesta figura és la que concilia –a través dels seus savis excursos a Jasó– les dues visions. Una conciliació destinada a sobreviure en els fills de Medea, però que la traïció comesa pel pare pel càlcul de l’ascens social duu a la mort. Quiró, al diàleg que cito a l’inici de l’article, diu una veritat que si la lliguem amb les arts pot donar resultats interessants en el que entenc una espècie de debat entorn la cultura i Andorra que es dóna actualment en els mitjans escrits del país a través de veus noves i d’altres de consolidades. Parlo, en aquesta ocasió, de les reflexions entorn la cultura i la identitat fetes per Lluís Casahuga. No entraré en l’anàlisi dels articles, però sí en la de la posició que prenen.
M’agrada dels articles que evolucionin cap a una crítica al capitalisme com a gran dissolvent de les estructures tradicionals. Trobo, però, que identificar estructures tradicionals i identitat –com crec que es fa als articles– dugui la crítica a un cul-de-sac de difícil sortida. Insisteixo que el concepte identitat té tendència a l’ambivalència i, en darrer terme, a ser conservador i amic dels forrellats ètnics i comunitaris. S’explota poc, però, en termes d’espècie quan el debat s’ubicaria, tal com es planteja als articles, en aquest nivell. No és la transformació socioeconòmica d’Andorra allò que esborraria la seva identitat, sinó que ho és la transformació socioeconòmica mundial. I bé, això és una evidència. La qüestió és que una cultura no s’acaba amb l’arribada del capitalisme, sinó que es transforma –si una comunitat desapareix per l’extinció o aniquilació dels seus membres, parlaríem d’una altra cosa.
Pasolini veia aquesta transformació a la seva Itàlia contemporània i podia apreciar la desaparició de les formes populars, vinculades sempre a la classe social, i la seva conversió en aspiració a les formes burgeses i petitburgeses. A Medea s’hi veu aquesta posició i als seus articles s’hi llegeix. Però la cultura és pertinaç i les formes són adaptatives. Amb la separació de les esferes legal, filosòfica, religiosa i artística, la sacralitat –allò sacre– es dividí. Mentre que les anteriors es tecnificaren, l’artística encara gaudiria fins avui de la capacitat de crear misteri. És allà on la natura deixa de ser natural.
És per això que, escoltant atentament les paraules de Quiró, no puc deixar de pensar que la nostra realitat la viurem inevitablement com si els fills de Medea haguessin viscut, fills d’un temps material que s’esgota i en contacte amb la màgia a través de la creació de sentits, en una tensió entre la realitat uniformadora del mode de vida i una vida real calidoscòpica fruit de l’encreuament de camins.