La imatge tots la tenim al cap. Uns adults en un restaurant, transport públic, concert… amb el fill mirant el mòbil o la tauleta. O, encara pitjor, amb els mateixos pares també enganxats a la pantalla i cadascú al seu món. Com ho fèiem abans, quan no teníem mòbil o tauleta? Els viatges, ara que estem en vacances, et poden resultar més llargs si vas acompanyada de nens. Ells necessiten distracció, i això no vol dir parlar de la darrera novel·la que has llegit, de la corrupció política o del canvi climàtic. Distracció per a ells és jocs, cançons i animació, i això sense moure’s d’aquella cadira adaptada. Aleshores et converteixes en animadora sociocultural i terapeuta per no haver de parar el motor cada ics quilòmetres. Fas allò de comptar els cotxes que passen, d’endevinar el color, de parlar dels noms dels pobles que vas llegint a la carretera, d’explicar la història d’allà per on passes, del veo veo. Però el més fàcil és posar la tauleta enganxada al seient del vehicle i enganxar el teu fill a la Frozen, Cars o la Patrulla Canina, i així desenganxar-te d’ell. Un dispositiu que també pots utilitzar quan vas a sopar, o quan vas a una xerrada, conferència o espectacle, perquè així està callat i no molesta. I els nens es converteixen en animals pantalla, apartats de la teva vida social. “Perquè a ell li va bé la tauleta, li estimula el coneixement i les habilitats”; d’acord, però en perd d’altres, les del civisme, de saber comportar-se en determinats llocs, d’estar callat si cal, d’escoltar, de parlar, de veure i observar el voltant, allò que no és digital. De comunicar-se. I després ens queixarem perquè de grans no expliquen coses. Ho faran, és clar que sí, enviant-nos emoticones per WhatsApp. ;-(
