Els freds

El cicle de l’etern retorn ateny demà, en el context uniformat de la civilització occidental, el punt simbòlic del cap d’any. El calendari, per allà el 21 de desembre, a l’ombra del solstici, assoleix el trànsit envers l’hivern, embolcall de cada conjunció de buit i plenitud. Però ho celebrem deu dies després, quan l’estela diürna ha començat a allargar-se.
Enmig de l’increment de laments, anàlisis i prediccions a conseqüència del drama de la pandèmia (dolor, penúria, pors, incertesa), els fonaments d’un benestar hipotètic trontollen i ens adonem que només posseïm un present precari. Les projeccions són imprecises, en les arts endevinatòries, l’engany de la memòria i les ciències humanes. Propensos a fer balanços i a formular desitjos en inicis i finals de períodes, esborrem els mesos passats i tirem endavant, apel·lem a l’esperança. Postulem solucions immediates, esdevinences favorables, aixoplucs de déus tan semblants a nosaltres que no confiem en llur providència.
Imaginem prodigis d’anhels factibles, ara que estem immersos en l’estació més llarga i trista de totes, el lapse nascut de la deriva solar de la tardor cap a les tenebres que morirà amb l’esclat primaveral. Hi enyorem verds rutilants que evoquem en contemplar la glauca desolació d’instants en què voldríem creixences dolces, calors intenses, una tebiesa confortable. La natura s’adorm fins que la roda del temps completi un altre quart del destí inexorable que la mou. Llavors els colors s’avivaran als miralls nítids de les aigües, riu avall i dins de la pluja indiferent a les malvestats. Seran senyals premonitoris de l’estiu, alegries intangibles als cossos exaltats rere l’encant melangiós dels paisatges abaltits.
Lluny, al firmament, la lluna minvant, les estrelles tremoloses i els planetes errants que dibuixen il·lusions. Aquí, la llar imita els focs de l’esfera celeste. Els vidres embafats i els marcs de les finestres on s’arrecera la neu contrasten amb el clima artificial, les estufes i la calefacció que permeten abastar calideses nocturnes, passions diferides, somnis lleus de petxines avarades a l’arena de la riba còsmica, ecos d’ones allotjades a les platges de l’ànima.
A fora, establiments tancats per inventari de confinaments, el dol interior, carrosseries malmeses de vehicles abandonats, vents gèlids que encongeixen el cor i remouen entranyes. Mirem la intempèrie. I sortim extremant precaucions. Les mans balbes busquen guants i butxaques. Mascaretes, bufandes, abrics, barrets i mitjons gruixuts abillen pells fines i delicades. Els arbres, despullats o vestits de fulla perenne, resisteixen embats dels meteors. Carrers deserts. Fondals emboirats. Silencis densos. Sorolls somorts. La llum meridiana d’astres, fanals i decoracions recorre camins de pedra i asfalt. La letargia de la terra desafia els freds. Els rapsodes, fràgils, audaços, entonen càntics.