Llegia al desempe la notícia que uns historiadors d’art catalans havien localitzat a França, en una col·lecció privada, un fragment dels frescos d’Anyós amb el Sant Cristòfol i de seguida em va venir a la memòria que fa vint anys, quan investigava els itineraris dels frescos de Santa Coloma, als Arxius Nacionals de França, a París, em van aparèixer en les compravendes de les opes del Baró Cassel del 1955, amb el número 91 del catàleg de venda Objets de haute curiosité... uns “fresques catalanes des XIIè et XIIIè siècles: Collections reunies par le Baron Cassel et la Baronne Cassel van Doorn”: la Verge i dos Sants d’Anyós!
En la notícia del 12 de desempe, els investigadors Carles Mancho i Cristina Tarradellas afirmaven que havien localitzat a França només un dels Sants, el Sant Cristòfol! De seguida em vaig adonar, llegint l’article, que el conjunt de la Verge i els dos Sants d’Anyós que havien estat comprats pel baró Cassel el 1942 a Nova York i que es venien conjuntament el 1955 a París havien estat separats, vist que els investigadors de les universitats de Barcelona i de Lleida havien localitzat a França únicament el Sant Cristòfol.
En aquesta notícia s’insistia que la compra d’aquest bé, ara a mans privades, era legal. El que se sap menys és que el full de la venda d’aquests béns va desaparèixer el 1955 dels Arxius Nacionals francesos! És a dir, que no se sap a qui es va vendre dita partida, quan aquest tipus d’informació és obligatòria i ha d’aparèixer tant sí com no, perquè el o els compradors puguin certificar que els béns esmentats han estat tramesos de manera transparent i legal. Però no va ser el cas ni per al Sant Gregori de Santa Coloma ni per als frescos d’Anyós ni per a la Santa Catarina de la Seu d’Urgell.
Així ho vaig fer constar en aquell moment. És més, amb l’ajuda d’una de les arxiveres dels Arxius francesos vam consultar un a un tots els documents de les sèries D 42 E_/213, D42 E_/214 i D 42 E_/215 per tal d’assegurar-nos que no s’havia traspaperat el full de la venda dels objectes del 25 de març del 1955, sense èxit. Als Arxius francesos van prendre nota en aquell moment d’aquesta estranya i sospitosa desaparició.
En aquella partida de béns venuts a no sabem qui, també hi havia, com ja he mencionat, a més dels frescos d’Anyós, el Sant Cristòfol, el Sant Gregori de Santa Coloma i la Santa Caterina de la Seu d’Urgell.
Com bé sabem, el conjunt dels frescos de Santa Coloma que una gran part ara torna magníficament en l’espai Columba d’Andorra la Vella, també es va vendre per separat. Així que, tot i que se sap que el Sant Silvestre de Santa Coloma va ser comprat a Nova York el 1941 per l’Amherst College de Massachusetts, i que el Sant Gregori de Santa Coloma el va adquirir el baró Cassel també a Nova York el 1942, es desconeix on ha anat a parar el Sant Gregori de Santa Coloma arran de la venda del 1955.
Un article del 2019 publicat al portal Raco.cat assegura que la Santa Caterina de la Seu d’Urgell va ser comprada pel galerista francès Henri Bing-Bodmer, però dita referència no està comprovada fefaentment ni amb transparència, ja que no consta als Arxius Nacionals de França, on hi ha tot el fons documental dels arxius de l’Hôtel Drouot.
Sigui com sigui, les ompes segueixen tenyint l’adquisició d’aquestes opes d’art romàniques del segle XII, tant el Sant Gregori de Santa Coloma com els frescos d’Anyós, que pel que hem vist han estat també separats. Però el que està clar és que van sortir d’Andorra als anys 1930 legalment comprades i totes amb el documento de enajenación corresponent lliurat pel Bisbat d’Urgell.
I l’atzar la història va fer que uns quants dels nostres frescos, com els de Santa Coloma i els d’Anyós passessin per les mans del baró Cassel.