El futbol ha sigut sempre un dels meus esports preferits. Des de petita n’he sigut aficionada. A casa, seguir els partits del Barça és un imprescindible, i a més em sento orgullosa de poder dir que qui m’ha transmès l’afició és la meva mare. Les hores de joc al carrer també passaven corrent darrere una pilota, equips mixtos sense problemes. I a l’escola, on disputàvem acalorats duels de nois contra noies (i guanyàvem nosaltres!). Però és cert que els referents eren masculins. No teníem una Alexia Putellas en qui emmirallar-nos i pensant-ho bé, potser sí que algun cop m’havia passat pel cap la pregunta de “i si de gran vull ser futbolista, que?” Han passat els anys i l’interrogant continua. La bretxa salarial en aquest terreny és innegable. Per què la millor futbolista del món no té dret a cobrar el mateix que el millor futbolista del món? Noruega va ser pionera i des del 2017 la Federació de Futbol del país va igualar els salaris. Anglaterra, Països Baixos, Dinamarca o Austràlia han seguit el mateix camí, confirmant que val el mateix el gol d’una dona que el d’un home. Queda camí per recórrer perquè en competicions considerades professionals, els salaris que es paguen encara queden lluny del que haurien de ser. I no només els sous. Per què un partit de la Lliga Femenina 1 de bàsquet no té dret a disposar de l’instant replay que sí que tenen a la Lliga ACB? No parlem d’una competició d’aficionats, sinó d’una de les millors lligues d’Europa a nivell de joc. Que per què algunes de les principals jugadores espanyoles han marxat a Rússia, Polònia o Hongria? Mireu quant es paga aquí i quant paguen allà. I és clar, tenen dret a guanyar-se la vida de la millora manera, oi?
