El 5 d’agost es va iniciar un terrible incendi a Les Corbières, entre Narbona i Carcassona, que en tres dies va devastar més de disset mil hectàrees de terrenys, boscos i vinyes.
Pocs dies després diverses províncies del Nord d’Espanya també patien uns incendis forestals encara més virulents que els que havíem vist al Sud de França.
Els incendis en zones agrícoles són d’una complexitat extraordinària, difícil de plasmar en una tribuna.
S’ha parlat d’abandonament i de necessitat de “netejar” i “desbrossar” el territori. Però la realitat té altres perspectives, caldria parlar de biodiversitat, d’hàbitats que donen suport a la flora i a la fauna.
Conec força Les Corbières, un dels territoris més castigats l’agost passat. És una zona, al marge dret del riu Aude, plena de vinya, amb sequera estiuenca, una vegetació fàcilment inflamable i un relleu molt accidentat. Un territori dur per guanyar-se la vida en el marc econòmic actual.
A això cal sumar-hi el canvi climàtic. Els darrers anys l’estiu s’ha allargassat setmanes de punta a punta: comença abans i s’acaba més tard. La temperatura és molt més elevada, el que resseca encara més la vegetació.
A Les Corbières s’han cremat realitats diferents: vegetació natural, bosc, i cultius de vinya. Moltes explotacions vinícoles han quedat totalment anorreades.
Els territoris que s’han cremat eren ecosistemes vius.
Escoltant una crida a la solidaritat del restaurador i hoteler Gilles Goujon vam acabar les nostres vacances viatjant el 20 d’agost a Les Corbières. Hi vam trobar els paisatges que coneixíem totalment devastats.
Pujant per l’estreta vall que, passant per Costouge, porta fins a Fonjoncouse, on Gilles Goujon té el seu restaurant, tot era desolació. Vinyes i bordes calcinades per l’acció del foc, una intensa olor de cremat i silenci: no se sentia ni ocells ni grills. L’únic soroll que se sentia era el dels motors dels generadors d’energia elèctrica per donar servei als nuclis habitats perquè els pals que aguantaven la línia elèctrica eren a terra, socarrimats, i la xarxa no funcionava.
Els dos dies que vam ser a Fontjoncouse vam veure l’equip tècnic de la xarxa d’Internet, esforçant-se de tornar a instal·lar un cable de telecomunicació de desenes de metres entre nous pals sostenidors, al costat de la carretera, mirant d’embrancar alhora novament la fibra òptica.
Més de nou-cents cinquanta pals que permetien el transport de la fibra o l’ADSL van quedar destruïts per l’incendi.
Vam visitar el Château Le Palais, les vinyes del qual havien quedat encerclades per l’incendi. Els tallafocs construïts pels viticultors havien permès, gairebé miraculosament, salvar el celler i les vinyes.
El propietari d’aquell celler és el maire de Saint Laurent de la Cabrerisse i aquell migdia estava preparant una reunió que tenia l’endemà a l’Hôtel de Ville, la casa comuna, amb la presidenta de la Regió d’Occitània, Carole Delga, que acudia per segona setmana consecutiva a la zona més castigada pel foc.
Fou una experiència difícil i alhora emotiva poder parlar amb un elegit municipal que havia passat més de quinze dies al peu de les vinyes, plantant cara a l’incendi i donant suport als seus conciutadans, amb l’ajuda extraordinària dels bombers, molts dels quals no són professionals sinó voluntaris de la protecció civil. Tot i que el foc ja estava apagat, els bombers seguien vigilant.
Xavier de Volontat i la seva esposa Anne regenten una propietat que té segles d’història: des del 1175 pertanyia de l’Abadia de Lagrasse. Els seus avantpassats la van adquirir l’any 1820.
Malgrat l’angoixa que havien patit davant l’enorme força d’aquell incendi vaig quedar impressionat per la seva ferma voluntat de seguir treballant per l’interès general del seu poble des del seu càrrec d’elegit comunal. Tornant a començar sense defallir.
Tota una lliçó d’humilitat, de responsabilitat i coratge.