Els joves no poden independitzar-se

Ara que ja hem arribat a l’estiu, ressorgeix la problemàtica de cada any sobre les festes majors, els concerts i altres activitats en les quals la presència de joves és majoritària i s’acompanya sovint de begudes alcohòliques. Unes begudes que no són un problema per si mateixes, però sí el seu consum, malauradament descontrolat. Aquesta és una qüestió que m’agradaria tractar, i que té prou rellevància i importància perquè sigui conscient que necessitaria més d’un article per poder exposar una opinió suficientment adequada. Per tant, ho deixaré per a una propera ocasió i em referiré a un problema que, encara que en un primer moment sembli poc rellevant i simplista –sobretot al costat del consum d’alcohol–, en realitat afecta molts joves i la seva independència o creixement personal.
Arriba l’estiu, finalitzen les classes en escoles i universitats: és el moment en el qual molts joves prenen la decisió de buscar feina. Vet aquí la primera pedra d’un llarg camí; la dificultat de trobar un lloc de treball dins el sector desitjat o, simplement, de trobar feina. Una casuística que es repeteix anualment i que, malauradament, no té una solució fàcil, ja sigui per les especificitats pròpies del país, ja sigui per la manca de diversitat del mercat. Ara bé, posem el cas que aconsegueixen trobar un lloc de treball adequat i que és dins el seu sector de preferència. Ara arriba la segona pedra: el salari. No tots els sectors són iguals ni les franges salarials són les mateixes, però si hi ha una similitud aquesta és que, actualment, la remuneració de sortida per a molts joves que tot just comencen és relativament baixa –dic relativament perquè la resta de persones amb més experiència tampoc poden tirar coets–. Però, en aquest sentit, ho puc entendre perquè després d’un període econòmic poc agraït els empresaris es veuen en la impossibilitat d’apujar conseqüentment la graella salarial.
Tanmateix, aquest fet em fa arribar a la tercera pedra i la que voldria comentar amb més detall: la pràctica impossibilitat d’independitzar-se per a un jove.
Les baixes rendes salarials fan que sustentar un lloguer representi la meitat de la remuneració percebuda, i no hi compto ni les despeses derivades de l’habitatge ni l’alimentació o els vehicles. Per a algú que tot just comença en el mercat laboral, aquest fet és una barrera infranquejable.
El mercat dels lloguers a Andorra ha pujat durant els darrers mesos i està pels núvols  o, com a mínim, aquells lloguers que haurien de ser més bàsics. Pisos d’una habitació i sovint sense pàrquing estan per sobre dels 500 euros. Ja han passat a la història els pisos entre 300 i 450 euros amb unes mínimes condicions.
I em preguntareu com és que tracto la qüestió dels lloguers quan podria posar damunt la taula moltes altres dificultats. Doncs, simplement, perquè a vegades els detalls passen des­apercebuts i poden tenir conseqüències més importants. 
M’explico: després de tres o quatre anys estudiant fora de casa, l’impacte per a un jove quan es veu en l’obligació de tornar a casa dels pares –que el reben amb els braços oberts– és un xoc psicològic important, fet que pot crear desmotivació i, fins i tot, en lloc d’impulsar-lo a les obligacions adultes el que causa és un retrocés important en el seu creixement personal i relacional. Per tant, en termes econòmics perdem productivitat com a país. I l’exemple el tenim entre els països que més admirem, com Suècia, Dinamarca o Finlàndia, en els quals l’edat per independitzar-se és entre els 19 i 22 anys, una dada que pot ser tant la causa com la conseqüència d’una millor economia, i convertir-se doncs en un cercle virtuós.
A Andorra no existeix la cultura dels pisos compartits, però les ajudes a l’habitatge per als joves són mínimes, per no dir inexistents, atès que els pisos d’ajuda als joves estan en la seva majoria ja habitats.  I pel que fa a les partides econòmiques dels comuns destinades a aquestes finalitats, deixen molt a desitjar.
Per acabar, només voldria que tots féssim una reflexió perquè, més enllà dels beneficis econòmics que pugui portar, el dret a l’habitatge és un dret reconegut en la Declaració Universal dels Drets Humans.