Els líders que ens mereixem
La síndrome del fill o de la filla única o del petit emperador o emperadriu no coneix nacionalitats. Ara bé, en un territori petit com el nostre o com el de Catalunya es veu més, se sent més, es percep molt. No estic dient que tots els fills únics siguin uns petits tirans egoistes i mal educats, no. Em refereixo a una afectació que la psicologia així tipifica i que contrauen certes persones a causa de les circumstàncies personals i ambientals que han viscut. No és fàcil tirar endavant projectes i reivindicacions en un territori on molts es coneixen i saben quin peu calces. I suposo que tampoc no és fàcil fer-ho sense estridències, sense crits, sense gesticulacions i males maneres. És la forma que tenen alguns i algunes per fer-se notar. El que passa és que això moltes vegades desdibuixa allò que es demana, el que es vol aconseguir. Si m’ho diuen cridant, què vols que et digui. És com qui ens escriu els missatges en majúscules, oi? Aquestes actituds les hem pogut veure retratades en la campanya electoral del país veí com molts heu fet notar a les xarxes socials, alguns fins i tot us escandalitzàveu, i també les trobem, potser no tant, en els polítics andorrans, però sí en algunes de les persones que pretenen ser líders de moviments socials al país. I això no és gens bonic. En el món en què vivim, més que mai és necessari buscar i teixir complicitats per obtenir el que es persegueix en qualsevol àmbit, i més encara quan la causa és justa i solidària. I voler tenir sempre la darrera paraula fent notar per activa i per passiva que aquí estic jo porque he venido, cansa –i cansa molt–. Ara bé, serà que aquests són els i les líders que ens mereixem?